Castellanitzadors d’Eivissa

Primer de tot, diu Solivellas que s’alguerès compta amb un estàndard autònom o model d’àmbit restringit per sa seua situació perifèrica dins es contínuum català —és a dir, occitanoromànic—, gràcies an es seu aïllament geogràfic i històric. I jo me deman, ¿idò per què es caracteritzen s’eivissenc, es menorquí i es mallorquí, si no és pes seu aïllament geogràfic i històric durant més de 700 anys? Basta llegir Joan Veny a Els parlars catalans per veure-ho: “El balear és probablement el dialecte més diferenciat dins el mossaic lingüístic català, si excloem el rossellonès i l’alguerès (…), és sobretot l’isolament geogràfic dels parlars illencs el determinant de la seva personalitat”. Es mateix motiu que dóna el sr. Solivellas per justificar que s’alguerès tenga un estàndard propi, s’aïllament geogràfic i històric, és es mateix que caracteritza sa varietat balear des nostro idioma, a qui ell nega constantment sa seua categoria.

En segon lloc, diu que es model restringit de s’alguerès és un fet excepcional, justificat perquè sa situació de sa llengua a l’Alguer és de risc. Però s’acaba rentant ses mans amb s’excusa que “les qüestions de normativa, de codificació, etc., són competència de l’Institut d’Estudis Catalans, no de la Plataforma”. Que s’IEC siga un des dos òrgans normatius des català —s’altre és s’AVL pes valencià, encara que ho vulga amagar Solivellas— no lleva que sa Plataforma podria fer costat a Sa Fundació amb ses reivindicacions per un model de llengua baleàric així com algueresos i valencians tenen es seu. Si no ho fan és, senzillament, perquè no volen.

Tornem a sa qüestió des model restringit, emperò. Solivellas justifica que s’alguerès té un model de llengua propi que conviu amb s’estàndard de s’IEC perquè sa situació de sa llengua allà és de risc. Una altra volta, es seus arguments en defensa de s’alguerès són es mateixos que justificarien un model de llengua autònom per ses Balears. Segons s’Enquesta d’usos lingüístics de 2014, en només deu anys s’eivissenc, es menorquí i es mallorquí han passat d’un 45% a un 36,8% d’illencs que els parlen com a llengua habitual. Només un 47,5% des ciutadans balears comença sempre una conversa en es nostro idioma, i només es 37,9% de balears té es balear com a llengua inicial. Si seguim furgant entre sa gent jove, ses xifres són encara més preocupants: només es 20% des jóvens parla en balear habitualment, només un 1% de joves d’entre 15 i 29 anys procedents de famílies castellanoparlants s’ha passat a sa nostra llengua, i per rematar-ho, un 7,5% de joves de famílies balearparlants s’han passat an es castellà com a llengua habitual. S’Institut d’Estudis Eivissencs ja va dir en es seu dia que s’eivissenc estava “agonitzant”, ja que ara mateix només és sa llengua habitual des 23,9% de ciutadans d’Eivissa i Formentera, i manco de tres de cada deu pitiüsos s’identifiquen amb so català com a idioma. Després d’aquestes dades catastròfiques, ¿segueix pensant el sr. Solivellas que a l’Alguer sí que està justificat un estàndard alguerès, però que a Balears no tenim dret a un estàndard baleàric?

Com a professor de Llengua Catalana i Literatura a s’IES Santa Maria d’Eivissa o a s’IES Joan Ramis i Ramis de Mahó, he pogut comprovar amb ses meues mans sa substitució lingüística que pateix sa nostra varietat balear, especialment entre es jóvens. Per un costat, es castellà segueix guanyant terreny com a llengua habitual a ses ciutats. Per s’altra, s’estàndard català que s’ensenya a ses Balears fa que cada volta es boixos adoptin més catalanades com a pròpies en detriment de ses nostres formes lingüístiques insulars.
El sr. Solivellas mos vol fer creure que la Mare de Déu nom Joana, o que es jóvens diuen dacsa, boix o tomata gràcies an es català que s’ensenya a ses escoles. Això és més fals que sa besada d’en Judes, ja que sa majoria de llibres de text només ensenyen, blat de moro, noi o tomàquet. Però sa substitució lingüística que pateix s’eivissenc no és només una qüestió de lèxic, sinó també de flexions verbals (cantés per cantàs, tingui per tenga), sa sintaxi (tot i que per encara que) o es caramull d’expressions i frases fetes que estan desapareguent, per no dir res de s’ús cada vegada més incorrecte de s’article baleàric, marginat a s’àmbit informal i col·loquial.

Si s’eivissenc encara se conserva i es jóvens diuen dacsa, boix o tomata és gràcies a ses famílies que l’han seguit parlant an es seus fills, no a s’estàndard català que s’ensenya a ses escoles. De fet, lo que sí està demostrat és que sa immensa majoria de garrits ja no diuen jo som, sinó que diuen “jo sóc”, ni diuen llinatges, sinó “cognoms”, per sa influència des català central des llibres de text.

¿Quin criteri científic justifica que a l’Alguer i a València tenguen un estàndard lingüístic propi i a ses Balears no? ¿Quina raó científica hi ha darrere sa decisió de promoure s’escola en alguerès, però prohibir s’escola en eivissenc? Cap ni una, només hi ha raons polítiques. Ses mateixes que mouen a La Plataforma a fer parts i quarts defensant s’ensenyança en alguerès a l’Alguer, però negant s’ensenyança en eivissenc a Eivissa. Es resultat? S’eivissenc se mor i es castellà se consolida com a llengua des eivissencs i formenterers. Mira per on, qui són, al final, es castellanitzadors d’Eivissa!