Lesbos i la consciència d’Europa

Lesbos té un perímetre de poc més de tres-cents quilòmetres. És, idò, com devers tres vegades Eivissa. Però la seua població no arriba a cent mil habitants (Eivissa supera els cent-cinquanta mil). La seua capital, Mitilene, té devers trenta mil habitants (prou menys que el municipi de Santa Eulària del Riu). Faig constar aquestes dades perquè el lector es pugui fer càrrec de la situació, a través d’una comparativa, relativament senzilla, amb la nostra illa. A l’illa de Lesbos hi ha el camp de refugiats més gran d’Europa. O hi havia, perquè ahir va cremar. En aquest camp, més malament que bé, com ja es pot suposar, hi habitaven devers dotze mil persones. Mòria, es deia. O es diu?

Seguint la comparació, vendria a ser com si a Eivissa hi hagués un camp de vint mil refugiats. Que s’acabàs de cremar. I tots els refugiats estiguessin escampats per l’illa, a la recerca de les coses més elementals (menjar, aixopluc, medecines...). Deixem els luxes de banda. Es tracta de les coses més elementals. Des de les organitzacions de suport als refugiats ja s’havia alertat que una tragèdia com la que s’observa aquests dies podia passar, però ningú no els havia fet gaire cas. De moment, hi havia dotze mil persones confinades.

Sembla que el foc ha estat provocat, i que hi podria tenir alguna cosa a veure l’aïllament decretat, a causa dels casos de covid-19 que s’hi havien detectat. A l’hora d’escriure aquest paper, són especulacions. Però, siga com siga, a Europa s’hauria d’haver encès l’alarma pel fet que dotze mil persones estiguin confinades en un camp, en una illa que no arriba als cent mil habitants, sense que se’ls trobi una solució.

La Unió Europea, com ens té acostumats, està fent tard. El primer govern que ja ha manifestat que acollirà una part d’aquests refugiats que a dia d’avui deambulen sense nord per l’illa de Lesbos ha estat l’alemany. Angela Merkel ha reaccionat amb rapidesa. Però no es veu gaire entusiasme, a la resta de governs europeus, a l’hora d’afegir-se a la iniciativa.

Europa fa tard, bàsicament, perquè s’ha d’evitar, des del meu punt de vista, el confinament en grans camps de refugiats com el de Mòria, que no ajuda de cap de les maneres a resoldre el problema, sinó que tendeix a enquistar-lo. Després del vergonyós tracte amb Turquia, l’amuntegament als camps de Grècia constitueix el segon fet més inacceptable de la política europea en relació als refugiats.

La qüestió, no hem de simplificar les coses, s’emmarca en les arrels del conflicte que, aquest sí, es troba enquistat de mala manera a Síria. Malgrat que algunes de les arestes sembla que han estat llimades. El conflicte siri ens forneix les claus per entendre molts dels desastres que Europa no pot o no sap pal·liar. En el conflicte que es viu a Síria, els kurds han estat els grans abandonats. Varen ser l’avançada contra l’Estat islàmic, i varen batallar, amb gran sacrifici per a la seua gent, per desfer-se’n. A l’hora de la veritat, la comunitat internacional els ha deixat en mans de Turquia, que ha enviat l’exèrcit a massacrar-los. La mateixa Turquia que, de vegades ben obertament, ha coquetejat amb l’islamisme d’ISIS, veu via lliure per continuar la sagnia contra els kurds. Mentrestant, Vladimir Putin continua donant suport al dictador Al-Asad, i estalonant, per tant, un govern que ha portat el país a la guerra civil. I la Unió Europea, com d’habitud, no sap cap on tirar. I busca la manera de tirar pilotes fora, mirant que el conflicte no l’esquitxi massa.

Conseqüència: camps de refugiats com el de Mòria, en unes condicions miserables. Bombes socials de rellotgeria que la Unió Europea fa temps que hauria d’haver tengut la capacitat de desactivar. Tanmateix, hauria estat una política més factible, més pragmàtica, més adequada per a la Unió Europea, independentment de la seua posició en relació a l’acolliment, que els refugiats que fins ahir eren a Mòria s’haguessin repartit entre els estats membres i que avui aquestes dotze mil persones haguessin pogut començar una nova vida a aquesta Unió que se’ls gira d’esquena.