Ley Celaá: un atac a sa llibertat educativa

1. Sa LOMLOE suposa tornar a imposar una llei partidista i ideològica, sense visió d’Estat i sense atendre es clamor ciutadà i de sa comunitat educativa per s’estabilitat i a favor d’un Pacte d’Estat per s’Educació.

2. Sa LOMLOE pretén eliminar sa demanda social com a element a tenir en compte a sa programació de llocs escolars. És a dir, que s’Administració ni valorarà s’elecció de ses famílies, des ciutadans, per establir ses vacants. S’eliminació de sa demanda social suposa una passa més cap a sa planificació unilateral de s’Administració, es tancament d’unitats concertades amb demanda en benefici de públiques buides o sa consideració de subsidiària des centres concertats.

3. Sa LOMLOE s’inventa un «derecho a la educación pública». S’únic dret existent és es «dret a s’educació», i aquest es garanteix a través de places suficients en es centres sostenguts amb fons públics, també, per tant, es d’iniciativa social o concertats.

4. Torna a postergar s’ensenyança de sa religió: sense alternatives i sense efectes a s’avaluació. Un des objectius tradicionals des governs d’esquerra és sa seua opció pes laïcisme actiu, com ideari de s’educació, i amb aquesta llei ho pretenen aplicar inclús en es centres que no són de titularitat pública.

5. Es crea una nova assignatura d’Educació en valors cívics i ètics. Una altra «Educació per a la ciutadania» basada en valors que no estan consensuats ni són compartits per sa majoria de sa societat, sinó com a instrument d’adoctrinament.

6. Sa LOMLOE obre sa porta a sa inclusió d’un representant de s’Ajuntament en es Consell Escolar de tots es centres. Aquesta mesura, a part d’innecessària i injustificada, suposa una interferència a s’ideari i projecte educatiu des centres i sa creació d’un “comissari polític”.

7. Sa LOMLOE insisteix sospitosament en es drets de sa infància, que ningú qüestiona. S’intueix un nou atac a ses famílies, que inclou oblidar que es garant principal de ses mateixes són es pares a través de sa institució de sa pàtria potestat, no s’Estat. És inevitable que en veure aquesta insistència en es drets de sa infància, es posi en consonància sa desafortunada reflexió de sa Ministra Celaá afirmant que «los hijos no pertencen a los padres». ¿És que perteneixen a s’Estat, idò?

8. Sorgeix sa possibilitat de distribució de s’alumnat per s’administració per evitar segregació educativa. Hi ha qui diu que això és una garantia d’igualtat. ¿No és més igualtat que sa família triï es centre que consideri millor pes seu fill, en lloc de s’Administració?

9. Sa LOMLOE insisteix, com ses lleis anteriors, en s’absència d’autonomia des centres. Realment, fa èmfasi en sa desconfiança, sa centralització, s’intervencionisme, ses ingerències… sense donar marge an es centres educatius.

10. Devora ses declaracions des Ministeri, pareix que sa LOMLOE qüestiona sa supervivència des centres específics d’educació especial. ¿Inclusió? Clar que sí. I Especial, també. Una altra barrera a sa Llibertat d’Ensenyança.

Només hi hauríem d’afegir s’escandalosa desaparició des castellà com a llengua vehicular a ses escoles de ses comunitats autònomes bilingües. Una estratègia d’enginyeria social des nacionalisme més antiga que s’anar a peu: sa desaparició des castellà com a llengua vehicular com a eina de destrucció de sa consciència nacional espanyola.

En definitiva, sa Llei Celaá suposa un atac frontal a s’escola concertada, i per tant, a un dret constitucional bàsic: sa llibertat d’elecció des pares a triar s’educació des seus fills. Sra. Celaá, es fills no són de s’Estat, són des pares. No necessitam més imposicions, planificacions ni restriccions estatals. Lo que necessita sa societat espanyola i sa comunitat educativa és just lo contrari: autonomia i llibertat d’elecció.