L’any del virus?

Tantes coses que ens semblaven elementals s’han esmicolat com un terròs de sucre dins el cafè! Record que, en determinades circumstàncies polítiques molt greus, la cúpula empresarial va dir que no ens podíem permetre tres dies de vaga general, que l’economia se n’aniria a can Pistraus! Tres dies! Poc temps després tota l’economia, no la balear, no la mediterrània, no l’europea, sinó tota l’economia mundial es ral·lentia al màxim. L’activitat industrial de la Xina es paralitzava completament. Des dels satèl·lits es fotografiava el gegant asiàtic sense amollar mica de fum a l’atmosfera, com si de sobte s’hagués adormit. Durant mesos vàrem poder comprovar que l’economia no només es podia parar durant tres dies, sinó que ho podia fer durant tres mesos, i durant més temps si feia falta. Ara sembla que hem arribat al límit, però pensar-ho és tenir molt poca imaginació. Qui diu que l’economia i tot plegat no es pugui aturar durant tres anys, o durant tres dècades? Les conseqüències serien exponencialment catastròfiques en cadascun dels casos de la gradació que acab de posar negre sobre blanc. Però ara sabem que no hi ha pràcticament res que sigui impossible. També en el camp de les desgràcies.

Les últimes notícies sobre el virus han resultat d’allò més inquietant: sembla que una nova soca ha posat diversos països en alarma vermella. I, darrere ells, tota la resta del món. Es tractaria d’una nova soca, molt més contagiosa que no la que hem conegut fins ara. Què passaria, si de sobte en sortís una que fos molt més mortífera? Perquè, com apuntava algun epidemiòleg (ara els epidemiòlegs s’han convertit en les vedets de les tertúlies televisives i radiofòniques), la virulència del covid-19 és molt superable. El virus de la pesta, posem per cas, es carregava molta més gent, proporcionalment, que no aquest virus que ens ha posat setge mundial. Què passaria si, en comptes de ser mortal per a un, posem per cas, u per mil de la Humanitat, ho fos per a un u per cent? I si ho fos per al deu per cent dels infectats? I si se’n carregàs el vint-i-cinc o el trenta per cent, com han fet d’altres virus en d’altres etapes històriques?

Pens que, amb tot el que ha passat durant l’any 2020, els ciutadans tenim tot el dret, i fins i tot el deure, de fer-nos aquestes preguntes? I maldar perquè al nostre sistema sanitari no li faltin recursos. I promoure la investigació científica, absolutament imprescindible per trobar solucions a les pandèmies presents o futures. De moment, la posada en funcionament de diversos vaccins (vacunes, en català espanyolitzat) obre una porta a l’esperança. Ja hi ha qui s’apressa a dir que la pròxima temporada turística serà una meravella. Una mica agosaradament, des del meu modest punt de vista.

Quan el genial Albert Camus va publicar La pesta tothom feia càbales sobre el significat profund de la metàfora. Que si feia referència al nazisme, que si es referia a tot allò que entrebanca la llibertat dels humans, que si naps, que si cols. Potser, senzillament, el novel·lista es referia a un episodi de pesta a la ciutat algeriana d’Orà. A la novel·la de Camus, la pesta se n’anava d’una manera gairebé misteriosa. Com s’havia presentat. Un bon dia els infectats disminuïen, els efectes no eren tan durs, i una mica més endavant ja ningú no contreia la malaltia i tot tornava a ser, aproximadament, com abans.

A l’actual episodi pandèmic, molta gent també ho esperava, però els mesos els han anat traient la raó. De moment, el virus continua entre nosaltres. Si bones campanyes de vaccinació el mantenen a ratlla (a la nostra part del món, al món occidental, als països pobres pot passar de tot, com sempre), potser en el futur parlarem de «s’any des virus», com encara es parla de «s’any des tro». Però, atenció!, si no ens ho acabam de creure i ens sadollam en la promiscuïtat social, podria ser que «s’any des virus» no fos el 2020, sinó, ai las!, el 2021. Que així no siga! I bona entrada d’any a tothom!