Opinión / Bernat Joan

Any obert a l’esperança

| Ibiza |

Valorar:

Al meu últim article de l’any 2020 deixava l’ombra del dubte sobre quin serà l’any del virus, finalment. Presentava uns tons més aviat foscos, més aviat poc optimistes. Però, com tota moneda, allò que percebem com a realitat sol tenir dues cares. Ni tot blanc ni tot negre. Avui miraré de fer per manera de començar l’any 2021 amb la part amable de la qüestió. Amb la part oberta a l’esperança. Amb la part que ens ajuda a confiar en nosaltres mateixos com a gènere humà.

Com va dir l’economista Xavier Sala-i-Martín, l’any més complicat dels últims que hem viscut hem pogut assistir, també, a un fenomen absolutament extraordinari: tota la Humanitat -o, com a mínim, tota la comunitat científica internacional- s’ha concentrat en una qüestió tan bàsica i fonamental com trobar un vaccí per contrarrestar els efectes devastadors del SARS-Covid-19. Mentre patíem el primer confinament i el món pràcticament s’aturava, milers de cervells privilegiats funcionaven de manera coordinada, per damunt de fronteres i de banderes, per trobar una solució a la pandèmia que estava afectant tot el planeta, per fer front a la primera pandèmia completament global que deu haver sofert la Humanitat. Aquesta comunió científica ha fet possible trobar vaccí/vacuna contra el virus en un temps que la majoria dels especialistes en la qüestió consideren completament rècord. En menys d’un any ja en tenim no un, sinó uns quants, de fiabilitat variable, però a disposició de la gent per mirar d’evitar infectar-se en un futur immediat.

Ara ja som a la fase en què el vaccí és aplicat. Ja ha començat, arreu d’Europa, la campanya de vaccinació/vacunació i tot apunta, segons diuen els responsables sanitaris, que d’aquí a poc més de mig any ja comptarem amb immunitat de grup (o de ramat, com en diuen també, apel·lant a la nostra indiscutible condició animal, els epidemiòlegs). Llavors, permeteu-me la insistència, tornarem a fer l’animal com sempre.

De la gestió de la pandèmia, encara no tenim gaire perspectiva per poder-ne extraure lliçons que ens puguin ser útils per al futur. Perquè, si totes les nostres vides anassin enfocades a evitar contagis, el nostre estil de vida, la nostra manera d’entendre el món, la nostra cultura, tot el que s’ha anat derivant de la Il·lustració se n’aniria a fer punyetes, i nosaltres hauríem esdevingut, gairebé, un altre tipus d’animal. Si més no pel que fa a la part psicològica, espiritual. Físicament, ens continuaríem assemblant als de sempre, però de cap seríem una cosa totalment diferent. Per tant, no podem estar sempre pendents de la no infecció. Hi podem estar una temporada, però no sempre. De manera que allò que busquen els científics és com recuperar la cultura que ens ha configurat com a persones al mateix temps d’assegurar el màxim de benestar pel que fa a la salut.

Coment això, si més no en part, per a aquells que consideren que només règims autoritaris, forts, amb tots els ressorts de poder a les seues mans, són eficaços a l’hora de contrarrestar una pandèmia. O que només ens en podem sortir si adoptam uns patrons culturals semblants als dels asiàtics (formin part de països democràtics o de països profundament dictatorials). No sé si mereixeria la pena assegurar la nostra salut si després els nostres adolescents es suïcidaven si suspenien un parell d’assignatures, o s’aïllaven durant mesos a la seua habitació penjats de l’ordinador, o si ens havíem de fer pregar per agafar-nos set dies de vacances a l’any. Volem gaudir de salut per viure una vida que meresqui la pena de ser viscuda.

Dit això, ens hem de congratular per l’eficàcia de la comunitat científica internacional, a l’hora de fer front conjuntament a una pandèmia que afecta tota la Humanitat. Ens han mostrat com toca treballar, colze amb colze, per damunt de fronteres i de banderes, per aconseguir un objectiu comú. I això ens duu a una altra reflexió no menor: durant el temps que portam de valoració de la raó, d’acceptació de la higiene, de suport als estudis i a la ciència, s’ha produït un desaparellament importantíssim entre la ciència i altres elements de la cultura que van pel seu cantó, com ara la filosofia o la política. Quan trobarem el moment en què els polítics, imitant els científics, es posin a treballar conjuntament per objectius comuns per a la Humanitat? Quan treballaran tots conjuntament, per damunt de fronteres i de banderes, per aconseguir acabar amb la fam al món, amb les guerres, amb les desigualtats extremes, amb els enfrontaments, les injustícies i els abusos? Quan, finalment, l’acció política s’orientarà en el sentit que ja preconitzava, fa més de set segles, el nostre Ramon Llull? Deixem una porta oberta a l’esperança, tot començant l’any 2021.

Comentar

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

El Llanera solitario
Hace 13 días

Cuando no mezcla su nacionalismo y despotrica del País que le ha dado de comer, hasta se le puede leer una columna / opinión y no morir en el intento..

Valoración:1menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1