Per una fiscalitat justa dels pactes successoris a les Pitiüses i a la resta de l’Estat: una visió per a actuar en la seua defensa

| Ibiza |

Valorar:

El Parlament de les Illes Balears, l’any 2017 va aprovar la Llei 7/2017, de 3 d’agost, per la qual es modifica la Compilació de Dret Civil de les Illes Balears i a la disposició addicional cinquena creà el Consell Assessor de Dret Civil de les Illes Balears i reconegué així mateix l’existència, per mor de les peculiaritats extremes del Dret Civil a l’arxipèlag (apreciï’s bé el que dic, a l’arxipèlag), del Consell Assessor de Dret Civil propi d’Eivissa i Formentera, hereu aquest darrer del Consell Assessor per al Manteniment, la Conservació i la Defensa del Dret Foral d’Eivissa i Formentera, cosa que no existeix ni a Mallorca ni a Menorca.

El Dret Civil propi d’Eivissa i Formentera és un element cabdal de la identitat pitiüsa, en el si de l’arxipèlag, amb moltíssimes diferències, estructurals i de concepte, front al Dret Civil de Mallorca i de Menorca. En el Dret Civil pitiús (Llibre III de la Compilació) els pactes successoris són una institució fonamentalíssima, que permeten donar béns en vida, sense grans obstacles fiscals, com a transmissions per causa de mort, seguint la tradició pròpia i la manera de concebre l’herència front a l’anomenat Dret Civil comú recollit al Codi Civil espanyol, que no preveu la figura dels pactes successoris i el que aquestos suposen.

També Mallorca compta, segons el Llibre I de la Compilació, amb algunes figures de pactes successoris –no anomenats així pròpiament. I darrerament s’hi ha sumat en 2017 Menorca, en el Llibre II. Però la particularitat més pregona la tenen, al conjunt de l’arxipèlag, les Pitiüses pel que fa als pactes successoris, perquè ni a Mallorca ni a Menorca tenen tantes derivades, capacitat, pràctica habitual i abast amplíssim com admet la figura a Eivissa i Formentera, i la seua vivencia particular, històrica (recollits en espòlits) i actual.
En conseqüència, i davant el Projecte de llei que es tramita al Congrés, que pretén introduir “mesures per a prevenir i combatre el frau fiscal”; i en concret que inclou un article que modifica la Llei 35/2006, sobre l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques Física (IRPF) i canvia l’article 36 d’aqueixa darrera Llei, i equipara a un cas de frau fiscal la transmissió d’actius dels hereus contractuals a un tercer mentre que el causant de qui provenen els béns encara visqui (és a dir, mitjançant pacte sucessori), no poden restar impassbiles ni el citat Consell Assessor de Dret Civil de les Illes Balears ni, tampoc, el també citat Consell Assessor de Dret Civil propi d’Eivissa i Formentera perquè ara, si això s’aprova, es veuran obligats els hereus contractuals a tributar novament per un increment patrimonial en l’IRPF.

Amb aquesta modificació es pretén canviar la jurisprudència derivada d’una Sentència del Tribunal Suprem, de 9 de febrer de 2016 que no els grava. Aquesta resolució qualifica la naturalesa juridicotributària hereditària dels pactes successoris, per a concloure que en l’IRPF resulta d’aplicació la no subjecció de la “plusvàlua del mort”, i va sortir al pas de la doctrina administrativa, que negava l’aplicació de la no subjecció per l’article 33 de la Llei a les transmissions en l’IRPF del transmitent.

Això que es ara es vol canviar va contrar la substància i desnaturalitza aquestos pactes, desincentiva fer-los, tot i que són autènticament mortis causa i no impliquen frau. Ans al contrari, i com a mesura de política legislativa l’Estat hauria de conèixer que en virtut de la Llei balear 22/2006, de 19 de desembre, de reforma de l’impost de successions i donancions, es donà un impuls decissiu al reviscolament de les institucions del Dret Civil propi de cadascuna de les illes de l’arxipèlag, amb un bon tractament fiscal que ha permès l’emersió de totes aquestes figures, degudament actualitzades; ha acomplit una funció social correcta, tot ajudant la població illenca en l’ús de les institucions civils genuïnes; ha documentat transmissions que acrediten un llegat patrimonial considerable a les següents generacions, en plena solidaritat particular i pública, i ha afavorit el lliurament dels béns al sí de les famílies tot augmentant la riquesa particular i col·lectiva, en tots els conceptes, i d’una manera constatable a l’arxipèlag, sense minva de la recaptació final ni suposar cap tipus de frau, de subterfugi, de privilegi o d’actuació paralegal.

No veim altra voluntat que la recaptatòria, i això provocarà una doble tributació –primer, per l’Impost de successions i donacions i, ara a més, per l’IRPF- sense instaurar cap règim transitori, i inclús tendrà repercussions, per com està redactat, cap al passat, a propòsit de l’abast de la reforma del darrer impost citat.

El tractament fiscal actual en seu d’IRPF, es basa en el fet que l’adquirent beneficiari d’aquestos pactes successoris rep els béns pel seu valor real, de manera que, fins i tot, pot vendre’ls algun temps després per aquest mateix valor, sense cap benefici a l’efecte de la tributació en el citat IRPF.

I si ara això es grava, ens preguntam què es pot voler realment amb això, com no siga una idea merament recaptòria, perquè si del que tracta és de “penalitzar” l’actuació dels fills que transmeten el que han rebut dels pares, en vida d’aquestos darrers (que han volgut donar-los lliurement aquestos béns), com si això fos moralment dolent o tengués una conceptuació negativa, i amb això d’alguna manera el legislador estatal estaria anant contra el principi de llibertat i d’autonomia de la voluntat, base de tot el Dret Civil i de la tutela innata dels drets més elementals. Com si existís “una espècie de prohibició de diposar encoberta o amagada”: pots transmetre-ho, però alerta, que si ho fas, hauràs de pagar. Sense cap modulació. Com si la venda, fos dolenta. I, això, en el fons, és no entendre el joc de la figura de l’herència en vida –institució prevista a les Balears, a Catalunya amb els heretaments, a l’Aragó amb algunes formes de concebre el Dret Foral, a Navarra, al País Basc i a Galícia- i caldria conjuntar tots els interessos, i no els recaptatoris, perquè fer això va contra les institucions fonamentals dels Drets Civils propis de les Comunitats Autònomes (el anomenats forals), tant vàlids com el Dret Civil recollit al Codi Civil per als territoris no forals (l’anomenat comú), i tots ells –tots!- són el Dret Civil hispànic. I se’ls ha de valorar i considerar, i estimar, a tots per igual.

Les afectacions en el Dret Civil propi d’Eivissa i Formentera serán encara més greus, com s’ha avançat, per la seua amplitud i caràcter, i per la inseguretat derivada del fet que quedarien fins i tot afectats pactes successoris contemplats fins i tot en espòlits atorgats fa anys o dècades, i pel propi abast de la figura dels pactes successoris pitiüsos que inclús ha inspirat modernes i molts recents regulacions a Galícia, al País Basc i a la Comunitat Foral de Navarra. De manera que aquesta petició de defensa que ara reclam, afecta vertadament tots els Drets Civils de les Comunitats Autònomes que contemplen la figura del pacte successori.

En conseqüència, cal considerar que no s’ha d’harmonitzar res ni prosperar el canvi pretès i, menys encara, conceptuar que aquí n’hi ha frau, sinó, ben al contrari, expressar que es viu el Dret Civil propi en plena amplitud i correcció, i conforme a la seua particular idiosincràsia.

Per això és precís que el Consell Assessor de Dret Civil de les Illes Balears, segons la citada disposició addicional cinquena de la Llei 7/2017, de 3 d’agost, del qual modestament i humilment, però molt agraït, en form part, exerceixi les funcions que legalment té d’assessorament al Govern de les Illes Balears i al Parlament de les Illes, com ara la de que es deriva de l’esperit de la lletra d del punt 3.1 de la citada disposició addicional cinquena pel que que si li correspon “Realitzar una labor de seguiment de la legislació nacional i internacional per tal de promoure, quan sigui necessari, la modificació i actualització del dret civil de les Illes Balears, a petició del Govern de les Illes Balears o del Parlament de les Illes Balears”, amb major raó n’ha d’assessorar quan és la pròpia legislació de l’Estat la que pot desnaturalitzar el Dret Civil propi de cadascuna de les Illes Balears, i actuar per tal que això no passi. Això també queda justificat per la literalitat de la lletra e d’aqueix mateix punt 3.1 de la citada disposició addicional: “Col·laborar, si escau, en la promoció d’estudis que tinguin alguna utilitat justificable i directa per al desenvolupament del dret civil de les Illes Balears”, i aquí fer-ho, per evitar que la legislació civil illenca quedi neutralitzada o fagocitada per la visió fiscal o merament fiscal del fet successori. A més a més, segons el punt 3.2 de la disposició addicional cinquena de la Llei 7/2017, “en les seves funcions, el Consell Assessor de Dret Civil de les Illes Balears recaptarà el parer del Consell Assessor de dret civil propi d’Eivissa i Formentera”, cosa que està més que justificada; i és del tot necessària, per raons òbvies.

En definitiva, el Govern de les Illes Balears i el Parlament de les Illes Balears, a nivell autonòmic global i els dos Consells Insulars de les Pitiüses, el d’Eivissa i el de Formentera, per igual (perquè el Dret Civil pitiús els pertany per igual als dos pobles que cadascun representen, l’eivissenc i el formenterer, en proindivís i de manera privativa, si se’m permet la metàfora), han d’adoptar necessàriament totes les mesures precises per evitar que aqueixa pretensió, o una similar, puga prosperar. L’afany recaptatori, doncs, no ho justifica tot.

Una cosa similar, per evitar que això passi, i aquí ens serveix com a exemple de solidaritat (que pot valer per a tots els pobles hispànics), ja es preveu a l’Aragó amb l’article 33 sobre El conocimiento del Derecho y servicio público, de la Llei 8/2018, de 28 de juny, d’actualització dels drets històrics d’Aragó (salvat del que ha set la STC 158/2019, que sí ha declarat nombrosses inconstitucionalitats) que, en l’apartat 4, diu molt clarament el següent, i dit està, i que ara feim nostre plenament:

4. El ejercicio por parte de la Comunidad Autónoma de Aragón de sus competencias en materia tributaria y fiscal tendrá por objeto garantizar y promover la aplicación del Derecho foral aragonés, sin que en ningún caso puedan adoptarse medidas que perjudiquen o desincentiven su aplicación. Del mismo modo, la Diputación General de Aragón velará para que las normas y actos del Estado en materia tributaria y fiscal no produzcan tampoco esos efectos negativos.

Ángel Custodio Navarro Sánchez es
Vocal del Consell Assessor de Dret Civil de les Illes Balears.
Secretari del Consell Insular de Formentera.
Professor associat de Dret Administratiu
de la Universitat de les Illes Balears.

Comentar

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

De momento no hay comentarios.