Si hi ha una cosa que demostra que, de manera molt generalitzada, els analistes polítics van ben despistats és el fet que, encara avui, continuen dient, molt habitualment, referint-se a Catalunya (com ho podrien fer referint-se a d’altres indrets), que hi ha dos eixos: l’eix nacional (catalanisme-espanyolisme) i l’eix diguem-ne ideològic o social (dreta-esquerra).

De vegades, emperò, la realitat ens tritura una teoria generalment acceptada, d’aquestes que tothom va repetint mode lloro i que ningú no posa en dubte.

Els que fan aquestes afirmacions suposen que hi ha un eix dreta-esquerra en què, en el cas que comentam, Vox, PP, Ciutadans i Junts per Catalunya serien la dreta i ERC, PSC, Comuns i la CUP serien l’esquerra. Però, realment resulten possibles aliances d’aquest tipus? Funciona així cap eix que avui jugui algun paper sobre el tauler polític? Vegem-ho!
Qui vol un hipotètic govern d’esquerres liderat pel PSC? De moment, els únics que ho han manifestat clarament, tret dels mateixos socialistes, han set els de Vox, que no són precisament gaire d’esquerres. En Garriga va dir, abans de la nit electoral, que si feia falta perquè hi hagués un govern «constitucionalista» (llegeixi’s espanyolista), ells votarien Illa com a president de la Generalitat. A Vox, per tant, sembla que l’eix dreta-esquerra no li fa fred ni calor. Perquè l’extrema dreta no faria ois a votar un president d’esquerres, perquè el catalanisme/independentisme no pogués assolir la presidència del govern català. Per la seua banda, la patronal catalana més potent (i més escorada teòricament cap a la dreta), el Foment del Treball Nacional, optaria amb molt de gust per un govern ERC-Comuns-CUP amb el suport exterior del PSC. Naturalment, els agradaria més un govern d’aquests tres amb el PSC (és a dir, un govern de tota l’esquerra), però, si no fos possible, ja els aniria bé un govern de l’esquerra més extrema. El FTN, per tant, també pulveritza el suposat eix dreta-esquerra. Com el va pulveritzar, ja fa un parell d’anys, Ada Colau acceptant la batlia de Barcelona amb vots de dreta ben extrema, per evitar, una vegada més dins l’eix nacional, que un independentista fos batle de la capital de Catalunya. I això que, suposadament, els Comuns de na Colau són d’esquerres!

Crec que fins i tot els analistes que parlen dels dos eixos sense aturar-se a pensar-hi ni un segon tenen clar que, si l’espanyolisme hagués tengut un diputat més que el catalanisme, PSC, PP, Cs, Comuns i Vox haurien votat junts per fer l’exministre de Sanitat president de la Generalitat d’Amunt. Des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra s’haurien unit com a xotets de corda en aquesta noble empresa «constitucionalista». Certament, els Comuns arrufen el nas i mai de mai no formarien part d’un govern on hi hagués Junts per Catalunya. Però el suport de Ciutadans no seria cap obstacle, com es va demostrar a l’ajuntament de Barcelona.

De fet, emperò, el govern que ha aprovat lleis de gran impacte social, que han estat portades per la dreta davant el Tribunal Constitucional i que han vist com l’Estat trepitjava una vegada més la migrada sobirania del Parlament de Catalunya ha set un govern format per Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya (suposadament, un partit de dreta i un d’esquerra). Els «dretans» de JxCAT han fet, realment, una política més esquerrana (molt més esquerrana!) que no l’aliança de Comuns i Socialistes allà on manen junts (començant per la capital catalana). Com deia aquell, ai las!, que la realitat no et destrossi mai una bona teoria (o, si més no, una teoria ocurrent).

I si, contràriament al que diuen els analistes acrítics (és a dir, quasi tots), l’eix dreta-esquerra i l’eix nacional fossin exactament el mateix? De la pràctica, més aviat en deduiríem aquesta teoria. Els conservadors, els dretans, els que no volen que l’ordre establert es mogui serien, ben clarament, el PSC, els Comuns, el PP, Ciutadans i Vox. I els progressistes, els d’esquerres, els que volen canvis importants dins la societat serien Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Voilà! La coincidència entre l’eix nacional i l’eix social seria exacta. Com, segurament, deu ocórrer a la majoria de casos en què hi ha plantejat un procés d’autodeterminació nacional. L’»antes roja que rota» no constitueix, precisament, un lema gaire d’»esquerres». I la política de dreta o d’esquerra es mostra, fonamentalment, a la pràctica, i no a través de proclames buides que vesteixen discursos de closca pelada.