Opinión

Irlanda del Nord

| Ibiza |

Valorar:

Han tornat els aldarulls a Irlanda del Nord. El paisatge en flames de l’Ulster, un dels quatre quartons en què es troba dividida l’illa d’Irlanda, aquest sota sobirania britànica, ens ha portat a èpoques passades, en què la població nordirlandesa es debatia enmig d’una dura batalla civil. Una autèntica guerra que enfrontava catòlics (pro-independència d’Irlanda i, a l’Ulster, pro-unificació de l’illa) i protestants (pro-manteniment de l’Ulster britànic i contraris, per tant, a la unificació política de l’illa; la geogràfica resulta, a hores d’ara, inamovible). No fa falta dir que també hi havia agnòstics a ambdós bàndols. I uns pocs protestants que eren a favor de la independència i unificació d’Irlanda. I uns pocs catòlics que n’eren contraris. No es tracta, al cap i a la fi, d’un enfrontament de caire religiós, sinó nacional. Amb majories religioses coincidint amb els bàndols d’adscripció nacionalitària.

Els disturbis que ha patit l’Ulster aquests dies guarden relació amb els acords per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. La frontera entre l’Ulster i la resta d’Irlanda serà més permeable que les fronteres més generals del Regne Unit amb la Unió Europea. De manera que els nordirlandesos queden més dins Europa que no la resta de britànics. Això, com ja es podia esperar, ha enfurismat els unionistes, que de seguida s’han manifestat violentament.

He llegit que han participat en els avalots, sobretot, jóvens que encara no havien nascut o que eren molt petits quan se signaren els Acords de Divendres Sant. És a dir, al·lots i al·lotes que no han patit l’etapa anterior, d’enfrontament obert i descarnat entre les dues comunitats nacionals establertes a l’Ulster. En llegir-ho, he pensat: vet aquí per què té importància que el jovent conegui la Història, almanco, del lloc on viu. Com podem interpretar el present, si no tenim en compte el passat, especialment si es tracta d’un passat no especialment llunyà? (Dit sigui entre parèntesis: per als nostres jóvens, l’etapa del franquisme, posem per cas, queda gairebé tan lluny com l’Imperi Romà, o l’Edat de Bronze).

El Brèxit està ressuscitant vells conflictes, entre d’altres coses perquè la gent va votar sobre la pertinença o no a la Unió Europea en clau nacional. Així, a Irlanda del Nord, els partidaris de la unificació d’Irlanda, majoritàriament catòlics, varen votar més aviat perquè el Regne Unit es mantengués dins la Unió Europea. Mentre que els unionistes britànics, més aviat protestants, varen votar majoritàriament per sortir-ne. Com varen fer els seus compatriotes de l’illa britànica més gran. De la mateixa manera, a la Gran Bretanya, els anglesos votaren majoritàriament per sortir de la UE, mentre que els escocesos ho feren majoritàriament per quedar-hi dins.

Fa uns mesos vaig llegir The price of my soul (el preu de la meua ànima) de l’activista nordirlandesa Bernardette Devlin, un autèntic fenomen polític i social durant els anys setantes i vuitantes del segle passat. Devlin venia de família catòlica i partidària de la unió política de l’Ulster amb la resta d’Irlanda. Allunyada de la seua formació religiosa, milità en l’agnosticisme, en un agnosticisme molt catòlic, molt propi de les persones que han anat a col·legi de monges o de frares, contundent i poc matisat. Però la seua ubicació religiosa i la seua consideració política al cantó més esquerre la va portar a intentar interpretar el conflicte nordirlandès sota uns nous paràmetres. Gent com Bernardette Devlin varen ser l’embrió dels acords entre uns i altres que portaren finalment la pau, encara que no fos una pau fàcil, a Irlanda del Nord. Es tractava de trobar punts d’acord entre els que s’havien combatut ferotgement entre ells, amb la intenció d’acabar connfigurant una societat plurinacional i plurireligiosa, on tothom hi cabés.

Vaig tenir ocasió de sentir Bernardette Devlin (i de veure-la) a la Plaça de Toros de València, en un míting amb motiu de la Diada del País Valencià, el nou d’octubre, si no ho record malament, del setanta-nou. Llavors Devlin era diputada a Westminster. Hi anava amb minifaldilla (igual que al míting de València) i havia bufetejat un diputat conservador, fet que li havia donat una notorietat insòlita. Enmig d’un conflicte absolutament enquistat, buscava sortides que permetessin una pau duradora. Amb empenta i coratge no tenia por de fressar nous camins. I, sobretot, no patia per les crítiques dels altres, ni tampoc per les dels pròxims. Qualitat de líder. El que ara mateix hauran de trobar altra vegada els nordirlandesos si no volen caure en el pou del passat.

Comentar

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

AnteriorSiguiente
Página 1 de 1
Photo

manu
Hace 26 días

... muy buen artículo, esclarecedor y sobre todo muy bien documentado... mi única pega es que en realidad la religión SÍ tiene responsabilidad en el desastre social que tienen en esa zona, se puede hablar de nacionalismo, de sociedad dividida, pero las creencias juegan un papel esencial en las divisiones, son la causa de todo lo malo que ocurre ahí... si no hubiese religión, si todos fuesen felices apateístas, otro gallo cantaría, y todo sería mucho más fácil...

Valoración:-1menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1