Llegesc amb estupefacció -la capacitat d’estupefacció semblava ja totalment saturada, però encara continua in crescendo- que la titular d’un jutjat de Tarragona ha ordenat la detenció de la diputada del Parlament de Catalunya Laia Estrada, de la CUP. La cosa ha estat tan seriosa que fins i tot la presidència del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, ha hagut d’emetre un certificat afirmant que Laia Estrada és diputada i que, per tant, legalment, no pot ser detinguda.
La relliscada de la jutgessa de Tarragona em duu a pensar en aquests que han d’impartir justícia i venen a les nostres illes sense tenir constància (o sense voler-ne tenir) del fet que la llengua catalana hi és oficial, que tots els ciutadans ens podem adreçar a ells en català i que, legalment, no ens poden obligar de cap de les maneres a traduir les nostres intervencions. O en aquells que, havent d’impartir justícia, es passen pel folre, sistemàticament, la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que, un cop signada per Espanya, passa a ser bagatge constitucional espanyol. Quan els jutges van contra la Constitució, quina defensa tenen els ciutadans?
La senyora Laia Estrada ha estat elegida com a diputada pels electors i els representa, actualment, al Parlament de Catalunya. Per tant, en lògica democràtica, tan poc aplicada a Espanya, només el Parlament de Catalunya li hauria de poder treure la immunitat. Si ho pot fer algú altre, les funcions de representació de la sobirania popular queden automàticament devaluades. La pífia de la jutgessa potser s’explica perquè, estirant la llei com si fos un xiclet, des d’instàncies judicials, en els últims tres anys, s’han carregat quatre presidents de la Generalitat de Catalunya (en exercici o en potència, però amb decisions clarament preses), passant-se sistemàticament pel folre les decisions democràtiques dels representants legítims de la gent. Però es veu que una cosa és impedir que Jordi Sànchez o Jordi Turull fossin elegits presidents de la Generalitat i una altra seria fer encara una passa més i passar a detenir una diputada sense que s’hagin seguit els tràmits reglamentaris per desposseir-la de la seua condició i, per tant, per treure-li la immunitat que aquesta comporta.
No vull ni pensar què deuen pensar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, quan veuen actuacions com aquesta. Ni què deuen pensar al Tribunal de Drets Humans, amb seu a Estrasburg. De moment, saben que se’ls ha girat feina, perquè ja hi ha dos presos polítics catalans, molt destacats, que poden apel·lar-hi, havent esgotat totes les instàncies judicials al Regne d’Espanya. Tot sigui dit de passada, la lentitud de les instàncies judicials espanyoles ha estat encara més gran de l’habitual, en tractar-se dels presos polítics catalans. Però tot arriba a la justícia europea. I ara comença l’autèntic ball.
La pressió sobre els tribunals europeus, a hores d’ara, és extraordinària. El TJUE ha dictaminat que, quan a algun estat membre hi ha una sentència ferma sobre una qüestió determinada que afecti també determinades persones, no pot tornar a ser jutjada en cap altre estat membre. Segons això, Carles Puigdemont no podria ser jutjat a Espanya perquè ja ho ha estat a Alemanya (i absolt), i Lluís Puig tampoc, perquè un tribunal belga ja ha dictaminat la seua innocència. Teòricament, tots dos podrien moure’s tranquil·lament per qualsevol territori de la Unió Europea sense cap tipus de problema. Però ells saben, i els membres del TJUE també, que si tornassin als confins del Regne d’Espanya, contravenint la justícia europea, serien detinguts. I aleshores la justícia europea tendria un problema encara més gran amb Espanya. Però ells també el tendrien. I segurament, per tant per a ells com per a la justícia europea, el problema seria insoluble.
La detenció fantasma de la diputada Laia Estrada encara constituirà un element més a l’hora de tenir en compte el recursos de Jordi Turull o de Josep Rull davant els tribunals europeus. Què es pot esperar d’un sistema judicial en què una jutgessa en exercici ordena la detenció d’una diputada electa, en exercici en un parlament democràtic? Què es pot esperar si, a més, ho fa contravenint la legislació sobre la qüestió, i botant-se tota una sèrie de tràmits que són absolutament necessaris per poder-ho dur a terme?
Qualsevol que estigui en condicions d’apel·lar a Europa, en el camp judicial, a partir d’ara ja pot esgrimir el cas Laia Estrada com una evidència més de la politització de la justícia espanyola. I de la manca d’escrúpols a l’hora de practicar els abusos més impensables a d’altres contrades de la Unió Europea.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.