La llengua de la bandera

Ara la novetat, ben espaterrant, m’arriba d’una conversa entre un ciutadà i un membre del Cos Nacional de Policia, dels que renoven el carnet d’identitat, que ha tengut lloc recentment a la demarcació de Girona. El ciutadà en qüestió, operant a can policia com si fos a la botiga del barri, s’hi presenta i parla amb tota normalitat en català. Ho pot fer perquè el català és oficial, perquè hi està legalment autoritzat i perquè forma part dels seus drets lingüistics (a més de constitucionals). Així, idò, l’home s’adreça al policia en català i aquest li respon que ho faci en espanyol. L’home posa en dubte l’ordre del policia, i aquest li etziba: “las órdenes de un policía las tienes que cumplir”. Aquí el policia fa (només) dos errors: el primer, sobre el qual passaré de puntetes, m’irrita especialment. El tracta de tu. Com dirien a Andalusia, mengen dins el mateix plat, el ciutadà i el policia, perquè el vagi tractant de tu? El servidor públic, no té el deure de ser respectuós amb el ciutadà? El segon error, absolutament evident, fa referència al fet de complir una ordre arbitrària. Si l’ordre forma part de l’ordenament legal i constitucional, sí que s’ha de complir. Però si l’ordre va contra la llei, el ciutadà també ha de complir-la? Posem per cas: el ciutadà ha de renunciar a un dret seu (absolutament individual i instransferible) si un policia li exigeix de renunciar-hi?

La situació plantejada és molt complicada, perquè el ciutadà resta indefensa davant una ordre que no hauria de complir, però que li ve donada per un servidor de la llei.
Però bé, el gruix encara no havia arribat. Tot seguit, el policia, altrament tractant de tu el ciutadà en qüestió, li amolla: “háblame en castellano, yo hablo este idioma, el de la bandera”. Deixant de banda l’ordre incorrecta, el raonament que l’acompanya també ho és. Que l’agent parli en castellà resulta absolutament irrellevant per a la relació que s’estableix entre el servidor públic i el ciutadà. Al món civilitzat, allà on hi ha més d’una llengua oficial (posem per cas Brussel·les o Hèlsinki), la relació entre el policia i el ciutadà sol començar amb el policia demanant-li en quina llengua oficial han de parlar. La pregunta “en català o en castellà?” feta per un policia en una comissaria resulta absolutament extraterrestre, a qualsevol part del domini lingüistic català. (Pensem que l’agressió a què feim referència va tenir lloc, suposadament, en una comissaria de Girona).

El final del raonament de l’agent resulta totalment antològic. Ens aclareix quin és l’idioma: “el de la bandera!”. Ergo, les banderes tenen idioma. Les banderes parlen. La rojigualda, endemés, cosa que evidentment no sabíem, parla castellà. Si Pontevedra és Espanya, la rojigualda també hauria de parlar galaico-portuguès. Si Uvieu és Espanya, la rojigualda hauria de parlar asturlleonès. Si Donòstia és España, la rojigualda hauria de parlar euskera. Si Olivença és Espanya, la rojigualda s’hauria d’expressar en un olivençà d’anar per casa. Si Alacant és Espanya, la bandera hauria d’amollar-se vistosament en un valencià col·loquial. Si Ceuta és Espanya, el drap hauria d’expressar-se en dariyya i en àrab clàssic, i si ho és Melilla, hauria de fer això mateix en amazic. Si Vielha és Espanya, la bandera hauria de xerrar aranès. I si ho és Osca, s’hauria de despenjar en aragonès com si res.

El que li estava dient el policia al gironí, senzillament, és que Girona no és Espanya, sinó terra conquerida. I que d’igualtat davant la llei, res de res.