Opinión

Cimera Balears-València

| Ibiza |

Valorar:
Ximo Puig y Francina Armengol durante la inauguración de la primera Cumbre IllesBalears-Comunitat Valenciana.

Ximo Puig y Francina Armengol durante la inauguración de la primera Cumbre IllesBalears-Comunitat Valenciana.

GVA

La setmana passada es va celebrar una cimera entre els governs del País Valencià i de les Illes Balears. L’esdeveniment va tenir lloc a Palma, i consider que es tracta d’un dels més destacats que s’han produït en els darrers anys. Als actes d’aquesta cimera hi han participat, com no podia ser d’altra manera, al màxim nivell, la presidenta del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol, i el president de la Generalitat Valenciana, el morellà Ximo Puig. I els presidents dels respectius parlaments: Vicenç Thomàs, del de les Balears, i Enric Morera, president de les Corts Valencianes. Darrere d’ells, membres dels respectius governs i persones destacades del món econòmic, polític, sindical, educatiu...

Que líders diversos de dos dels antics estats de la Corona d’Aragó, avui rebaixats a comunitats autònomes del Regne d’Espanya, es trobin per tractar qüestions d’interès mutu resulta d’allò més normal i natural. Forma part d’una normalitat política que moltes vegades no s’entén, en aquesta Espanya radial que només es concep a si mateixa passant per Madrid i sortint i arribant al famós quilòmetre zero. Quilòmetre zero de què? El meu quilòmetre zero, tot sigui dit entre parèntesis és sa Carroca, com el quilòmetre zero de cadascun dels lectors serà on siga. Però, indubtablement, no és a Madrid. Francina Armengol i Ximo Puig, al cap i a la fi, han liderat una cimera que discuteix radicalment l’Espanya radial, un vigorós anacronisme que ancora l’estat actual en ple segle XIX, com si al món no hagués passat res des d’aleshores. Com si intel·lectualment encara fóssim a la Generació del 98. Com si no hi hagués hagut segle XX, amb tots els seus traumes. Com si ara mateix no fóssim ja al segle XXI. I fa una temporada!

Algunes de les conclusions a les que s’ha arribat en aquesta cimera entre les Illes Balears i el País Valencià resulten també prou elementals. S’ha conclòs, per exemple, que l’Estat avança a marxes forçades cap a un neocentralisme que reaferma el centralisme que no s’ha aban- donat mai. El Regne d’Espanya és un estat plural, teòricament, en la mesura en què ho pugui ser un “estat autonòmic”, sense cap vocació de pluralitat. Les elits polítiques madrilenyes (les que comanden a l’Estat) són profundament centralistes, com ho era el règim franquista. I no tenen cap intenció de deixar de ser-ho, per molt que la Constitució espanyola proclami emfàticament l’Estat de les autonomies. Ni autonomies ni punyetes: quilòmetre zero i radialitat.

Una altra conclusió elemental és que cal reforçar els nous espais que propicia la Unió Europea: per exemple, la Regió Euromediterrània. Precisament es tracta de fer cas al món econòmic, que, tant al País Valencià com a les Illes Balears reclama, persistentment, que s’abandoni la radialitat a l’hora de dissenyar les infraestructures bàsiques de l’Estat. Fa falta un corredor mediterrani, que enllaci Alacant amb Barcelona, Perpinyà i Marsella, posem per cas. Com fa falta una política de transport que tengui en compte les necessitats de les diferents “comunitats autònomes”. La idea d’espai transfronterer i d’euroregió resulten útils per poder avançar en aquesta direcció.

Ambdues delegacions de màxim nivell també han posat de manifest l’injust finançament autonòmic que pateixen. A les Illes Balears el decalatge entre el que pagam en forma d’impostos i el que rebem en forma d’inversions per part de l’Estat és tan escandalós que ocupam el primer lloc del rànking. El País Valencià, sense patir una sagnia tan flagrant com la de les Illes Balears, també es veu prou afectat per l’infrafinançament autonòmic. Com que es tracta de dos governs d’esquerres, és ben lògic i natural que es queixin del mal finançament autonòmic, perquè es troba a l’arrel dels problemes que tenim a l’hora de donar compte de les necessitats socials als nostres respectius països. Allò que no es pot entendre és que hi hagi sindicats i partits d’esquerres que no posin aquest aspecte al capdamunt de les seues queixes i de les seues reivindicacions.

Com a medicina per aquesta situació, en què patim radialitat madrilenya, centralisme polític, infradotació autonòmica i concentració de poder en una única àrea del regne, els governs valencià i balear proposen l’alternativa del federalisme. Consideren que s’ha d’acabar amb el centralisme, amb la radialitat, amb l’infrafinançament autonòmic i amb la concentració de poder. I que la manera de fer-ho és abraçant el federalisme.

Particularment, he de dir que hi estic d’acord. Que, al segle XX, hauríem estat parlant de federalisme espanyol (com han fet Armengol i Puig), però que al segle XXI ja ho podem presentar directament com a federalisme europeu. Sense passos intermedis que ara també, des del meu modest punt de vista, ja resulten totalment anacrònics.

Comentar

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

De momento no hay comentarios.