Gente caminando por las calles de Ibiza con mascarilla. | Irene Arango

Tot sembla evidenciar que ens trobam davant una nova onada del SARS-Covid 19, àlias coronavirus, o senzillament la covid, que té una especial virulència a la nostra part del món més pròxima. Sembla que un dels elements fonamentals d’aquesta nova onada parteix de les mutacions que afecten el famós virus i que fan que tengui una incidència diferent perquè es va transformant. Tots els éssers vius, per cert, tendeixen a transformar-se. Els virus també, lògicament. Ara es parla de la variant delta, que tot apunta que té una transmissibilitat molt més gran que no les anteriors, però que alguns apunten que podria ser la “variant de sortida”. O siga, la més transmissible seria la de dalt de tot, la que no podria mutar en variants més transmissibles i, per tant, quan fos “derrotada” tendríem la porta de sortida de la pandèmia més a prop. No ho dic jo: ho diu el professor Daniel Prieto-Alambra, professor de virologia de la Universitat d’Oxford (Vilaweb, 14/07/2021).

Sobre les responsabilitats de la nova onada, es fa molta incidència en els jóvens. Certament, ha canviat substancialment l’edat mitjana dels ingressats a hospitals a causa de la pandèmia. Amb la majoria dels majors i de la gent de mitjana edat ja vaccinada, les capes més desprotegides passen a ser les de menor edat. Certament, entre aquest segment de gent hi ha una montandat menor, perquè físicament aguanten millor l’embat víric. Però això no implica que no suposi un gran problema per als hospitals, puix que aquest segment de població ocupen llits exactament igual que els altres. I la saturació hospitalària a causa de la covid-19 porta a (necessàriament) no poder atendre igual de bé les persones que necessiten ingrés hospitalari per les raons comuns i habituals dels ingressos. La pressió hospitalària, per tant, pot arribar a ser un problema de grans dimensions, encara que l’afectació dels que pateixen el virus sigui, individualment, de manera general, prou menor que no ho era quan la majoria dels afectats eren persones grans.

Una de les coses que afirma el professor Prieto-Alambra, que guarda relació amb estudis seriosos de psicologia social, és que les persones tendim a relaxar els nostres comportaments quan no ens sentim vigilats. Mentre hi ha hagut mesures dures per combatre la pandèmia, cadascú, individualment, anava amb set ulls i set orelles a l’hora de realitzar determinades pràctiques de risc. Quan es relaxen les mesures, hom té la impressió que la passa ja ha passat. I que, per tant, hom pot tornar als comportaments individuals de risc sense que això suposi grans problemes. Greu error. La combinació entre aquest relaxament, l’inici de la temporada turística, la mobilitat de gent amunt i avall i la consciència que la cosa ja està resolta resulta una combinació perfecta perquè es produeixi el que s’està produint. Davant l’astorament de molts i la preocupació de la gran majoria.

Algun dia s’haurà d’analitzar el politiqueig al voltant de la gestió de la pandèmia, a tots els nivells (mundial, europeu, estatal, balear...). Per exemple, els dubtes que es varen plantejar sobre la variant Astra-Zeneka del vacccí varen retardar la vaccinació de la població. Varen ser unes quantes setmanes de qüestionament, de preguntes sense gaire resposta, de dubtes creats a l’opinió pública (que varen fer que moltes persones decidissin no vaccinar-se)... Un desastre. Tant si la culpa és de la batalla entre la potentíssima Pfeizer i la resta de farmacèutiques o entre el Regne d’Espanya i el Regne Unit, els resultats estan a la vista. Sobretot en la incidència de no voler-se vacunar, que ha calat entre una part (al meu entendre ben irresponsable) de la població.

També em va sobtar la coincidència de dates entre els indults a nou dels presos polítics catalans i l’anunci de la fi de l’obligatorietat de portat mascara pertot arreu. Certament, com un sant que en vesteix un altre, la notícia de les màscares va tapar la notícia dels indults, que sembla que resultava més aviat incòmoda per a una part de l’opinió pública espanyola. Com ha ocorregut ja en d’altres ocasions durant la gestió de la pandèmia, podria parèixer, per la coincidència expressada, que s’estava utilitzant una notícia per tapar-ne una altra. I que, per tant, la nova havia de ser creada (fos o no fos convenient per a la bona gestió de les polítiques contra la transmissió del virus).

Es podria pensar que, atenent al fet que els actuals afectats per la covid-19 no en pateixen tant com les franges d’edat que majoritàriament eren afectades fa només uns mesos, es podria mantenir la guàrdia baixa, deixar que hi hagués el màxim d’infectats (a la llarga immunitzats), continuar com si no passàs res, i no preocupar-nos més de l’assumpte. Tot això seria correcte, si no fos que la pressió hospitalària pot arribar fins a punts que s’acostin (o que arribin) al col·lapse. En aquest cas, qui es fa responsable de les afectacions d’usuaris que pateixin altres malalties? I dels efectes sobre la seua salut? I dels morts que la pressió esmentada pugui generar?