Pedro Sánchez. | Moncloa

Deia Josep Pla que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Sí, així de clar ho deixava en Pla. El mateix que deia allò d’”el meu país és allà on quan jo dic bon dia em responen bon dia”. En aquest paper miraré de concretar l’espanyol general en l’espanyol particular, encara que sigui molt rellevant: ni més ni manco que president del govern de l’Estat. Sánchez, Pedro Sánchez, a través d’alguns gestos que ha anat tenint, s’està mostrant com a alumne més que avantatjat de Mariano, Mariano Rajoy, el seu antecessor al capdavant del govern espanyol.

Rajoy pensava que els problemes se solucionen no fent res. Es tracta de mirar al cel, fer com que no existeixen, agafar crispetes i posar el partit del Reial Madrid o anar-se’n a la llotja amb en Florentino. Mentrestant, van passant coses, però no tenen res a veure amb tu, perquè no fas res. I, endemés i per a més goig imperial, no t’equivoques. Perquè només s’equivoquen els que, almanco de tant en tant, van fent alguna coseta. Rajoy tenia la frase perfecta: “entre decir y no decir, no decir. Entre hacer y no hacer, no hacer”.

Impecable. La va dur a terme durant els seus mandats de manera imperativa, i mai no se li va escapar res pels folres. No fer, no dir, no manifestar-se, no actuar. Aquesta era la divisa que va aconseguir mantenir-lo anys al capdavant del govern espanyol.

En el conflicte més important que ha patit el Regne d’Espanya des que hem entrat en el segle XXI (el conflicte que enfronta les elits estatals amb la una part -majoritària, per cert- de la Nació Catalana, o siga amb el Principat de Catalunya), Rajoy va practicar el no fer, no actuar, no negociar, no res, amb total mestratge. Actuació política d’autor, vaja.

Però va arribar un bon dia en què l’altre gran partit dinàstic, amb fàstic entre les seues rengleres perquè no tocaven cuixa, es va estendre la necessitat de tornar-hi. I, per aconseguir-ho, ai las!, havien de fer alguna cosa. I la feren. Posaren una moció de censura, més o manco per sorpresa (o això deien alguns) a l’inactivíssim don Mariano. I, amb el suport dels perifèrics, la varen guanyar. Els perifèrics devien pensar que Pedro Sánchez faria alguna cosa. Ni que fos per fer alguna cosa diferent al que feia l’hinxa del Reial. Però el temps va desmentint-lo, especialment en tot allò que guarda alguna relació amb els perifèrics. Especialment si els perifèrics són catalans. I molt especialment si els catalans ho són del Principat, o de la Catalunya continental situada més al nord (exceptuant-hi la part sota sobirania francesa). En la qüestió catalana Pedro Sánchez segueix fil per randa la mateixa estratègia que Mariano Rajoy. Que és com dir, per això del govern compartit, que Podem segueix al peu de la lletra la doctrina Rajoy, també.

Desglossem-la: es tracta, fonamentalment, de no fer res, de no dir res, de no proposar res, i, també, de desbaratar allò que diguin o allò que proposin els altres. Si es diu res, sempre ha de ser NO. Per exemple, has de discutir que s’asseu en una taula de diàleg. No només t’has de permetre discutir els de la teua part (que això ja es dona per fet), sinó que has de discutir també els de l’altra. Que mig any abans que la taula es reuneixi per primera vegada, uns et diuen que el president del seu partit hi ha de ser. Tu els dius que no, i s’ha acabat el bròquil. En Junqueras queda automàticament esborrat. Que no t’agraden uns senyors anomenats Jordi Sànchez i Jordi Turull, els esborres d’un colp de ploma. O de telefonada de la teua secretària al cap de l’altra delegació. Punt i acab. Que volen que t’asseguis a la taula, fas tot el possible per evitar-ho. No fos cas que t’hi mesclassin, a tu que ets tan important. Que et proposen que en dos anys s’hauria de poder veure algun resultat, dius que avui estam millor que ahir i pitjor que demà, i que no ajuda gens ni mica anar posant terminis a una negociació tan complexa.

Tan complexa? Agafes els dos punts principals de l’ordre dels dia: exercici del dret d’autodeterminació i amnistia, i te’ls carregues tots dos. D’això no se’n pot parlar. Idò, de què es pot parlar?, et deu dir l’altra part. Elemental, estimat Watson: de res. No es pot parlar de res. Només faltaria que, a més de posar en marxa la taula de diàleg, s’hi pogués parlar d’alguna cosa. Fins aquí hauríem arribat! Uf! Quin embolic, si a més de reunir-nos, haguéssim de parlar! Quina murga!

En la qüestió més conflictiva de la història recent, a la nostra part del món, Sánchez fa un Rajoy de manera magistral. Potser aquestes estrelles que té d’assessors, emperò, li haurien de recordar que l’estratègia Rajoy va acabar amb un referèndum el Primer d’Octubre de 2017 i amb la declaració d’independència (avortada per la repressió de l’Estat).