Camus i Nietzsche avui

Al llarg de devers tres-centes pàgines Albert Camus passa revista a les revoltes que han estat clau en la història de la Humanitat. L’home revoltat, per Camus, és el que diu No davant la injustícia, el que, en un moment determinat, es planta davant el poder. Des d’Espartac fins a la Revolució francesa, passant per Safo de Lesbos i per les sufragistes de principis del segle XX, dels esclaus que crearen Libèria als afroamericans que lluitaven per la igualtat de drets a l’Amèrica dels anys seixantes del segle passat, l’home revoltat ha marcat els avanços en drets civils de tota l’espècie humana. La revolta, d’alguna manera, ens ha fet més humans.

Davant la revolta, la reacció. Els que avui volen mantenir privilegis del tipus que siguin són els mateixos que abans comerciaven amb esclaus i que abans en tenien a munts a ca seua (si tenien prou diners i prou poder). Els que avui apel·len a les lleis per mantenir situacions injustes són els mateixos que fa cent o dos-cents anys les feien servir per penjar els dissidents, encara que fossin persones extraordinàriament honrades i generoses. I avui siguin honorats per les generacions presents.

He combinat la lectura de l’assaig de Camus amb l’extraordinària biografia del filòsof Friedrich Nietzsche escrita per Rüdiger Safranski. Si l’obra original ja era impactant, la revisada ho és encara més. Safranski ens posa davant el mirall la figura de Nietzsche amb tota la seua complexitat, la “desnazifica”, la treu del pou on la varen mirar d’enterrar els intel·lectuals del nacionalsocialisme (que en tenia, d’intel·lectuals, i alguns de molt potents). L’Arxiu Nietzsche de Weimar va ser un centre de “nazificació” de la filosofia de Nietzsche. Amb una lectura esbiaixada de les seues opinions sobre el superhome o la mort de Déu, varen apoderar-se’l, cosa que a ell li hauria fet venir un fàstic pràcticament còsmic. No debades sospirava pel dia en què els polítics serien substituïts pels artistes, en què Dionisos tendria part al món fora de la moral tradicional i en què definitivament el nacionalisme alemany desapareixeria de la faç de la terra.

La filosofia de Friedrich Nietzsche va impactar molt positivament en la literatura catalana del tombant del segle XIX al segle XX. Seria interessant de saber en quina mesura la influència del filòsof alemany va contribuir al pas essencial de les nostres lletres i de la nostra cultura: el pas de veure’s a si mateixa com una literatura, com una cultura, regional i subsidiària de l’espanyola, a veure’s com una cultura, una literatura, nacional, directament vinculada, en peu d’igualtat, amb la resta de literatures, de cultures, europees. Es tracta d’un tema que s’haurà d’analitzar a fons, per tal de poder-ne treure l’entrellat.

Camus es posa al costat de l’home revoltat, però no és ingenu. Sap, com els budistes, que, si tu t’enfrontes amb un drac, tens moltes possibilitats d’acabar convertit, tu mateix, en un drac. Per tant, s’ha d’anar molt alerta a l’hora d’administrar el poder. Perquè la revolta contra els zars que va portar a la Revolució russa va crear un nou zarisme, un nou autoritarisme, en alguns aspectes encara pitjor que l’anterior. Perquè la Revolució francesa té llums i ombres, encara que sempre posem l’accent a les llums. Nietzsche tampoc no es fiava de l’efecte que pogués fer la seua filosofia, tot i que pensava que, encara que hom anàs per viaranys molt perillosos, no s’havia d’afluixar mai en la recerca de la veritat.

Encara que la veritat, bé ho sap el liberalisme, mai no es troba. Fiem-nos dels que la busquen i desconfiem totalment dels que diuen que l’han trobada.

Lectures d’alt voltatge, social i polític, per ajudar-nos a meditar en el nostre món d’avui, en la nostra realitat actual, i veure el vol baix, totalment gallinaci, dels que governen la nostra part del món. Potser llegeixen poc. Potser aquest és el problema. Albert Camus i Friedrich Nietzsche, ben actuals!