Quan llegíem diaris francesos

Per definició, les dictadures constitueixen una font de desinformació. Resulta molt habitual que, directament, estigui prohibit parlar de determinats temes. Se solen silenciar determinades persones. No es poden tractar qüestions que posin en dubte fets que afecten el règim. Etcètera. Aqui encara recordam l’etapa de la dictadura franquista, que, en un atac de nostàlgia, m’ha portat el títol d’aquest paper. Certament, hi va haver una època en què, per saber què ocorria a l’Espanya estricta, o a la part dels Països Catalans sota domini espanyol, havies de recórrer a la premsa francesa. Dic als diaris francesos perquè, entre els de fora, eren els més assequibles entre nosaltres. Com ho era d’altra literatura, si més no per la proximitat de Perpinyà.

L’antiga capital del nostre regne, del Regne de Mallorca, la ciutat que alberga el Palau dels Reis de Mallorca, la segona ciutat de Catalunya durant segles, ens proveïa d’allò que necessitàvem per estar mínimament informats. A Perpinyà s’hi podia agafar premsa francesa, certament, però la premsa resulta efímera. També s’hi podien comprar els llibres de les Edicions Catalanes de París, que varen nodrir en la nostra llengua generacions de catalanoparlants. O les Edicions del Ruedo Ibérico, que publicaven llibres que a Espanya no haurien passat la censura. Molts autors catalans de rellevància varen començar a publicar en aquestes editorials, les úniques que, al cap i a la fi, oferien, per exemple, llibres d’Història mínimament fiables.

En els últims deu o quinze anys, i a redòs de l’auge del moviment independentista a Catalunya (el fet que ha posat en qüestió la Transició i el que ja molts anomenen Règim del 78), hem hagut de tornar a llegir diaris francesos. O d’altres nacionalitats, que cada vegada resulta més fàcil i les fronteres ja no són el que eren. Perquè la majoria dels diaris publicats a l’interior de les fronteres del Regne d’Espanya i la majoria dels diaris a nivell internacional ofereixen versions radicalment diferents dels mateixos fets. Així podem accedir a les dues.

O perquè, directament, a la premsa internacional es publiquen algunes coses que, sistemàticament, els diaris de l’interior silencien. No fos cas que el relat que volen vendre sobre determinats fets no s’acabàs d’ajustar a la seua ideologia política.

Hem hagut de recórrer als diaris francesos (valguin com a metàfora dela premsa internacional) per constatar el tractament que es dona arreu d’Europa a l’exili català. Hem hagut de recórrer a la premsa internacional per saber realment què ha passat a Sardenya aquests últims dies. Hem hagut de recórrer a premsa de fora per assabentar-nos de quines són les respostes dels sistemes judicials de diferents estats europeus davant la qüestió catalana. Perquè a l’interior no se n’explica res o, cosa que encara resulta pitjor, perquè només se n’explica una part, i llavors la informació queda tan esbiaixada que esdevé pura desinformació.

De la mateixa manera que vaig vaticinar, sense comptar amb cap bolla de vidre ni haver de tenir un gran sentit de la prospectiva, que la persecució judicial contra els líders catalans s’acabaria eixamplant i acabaria afectant polítics espanyols (per raó de les seues idees polítiques), també intuïa que la desinformació sobre el procés independentista a Catalunya, en ser exitosa, s’estendria a d’altres àmbits. Perquè quan es comença a estirar, la voracitat humana resulta insaciable, i esdevé un pou sense fons. Si determinades qüestions s’han de silenciar o s’han de dir a mitges per no afectar la sagrada unitat d’Espanya, també es poden silenciar (o dir-se a mitges) si afecten el domini social de la dreta política, per exemple. O de l’extrema dreta, que ara ens volen fer creure que puja com l’escuma.

No fa falta a acudir a diaris francesos per saber que, més de tres anys després d’haver caducat el seu mandat, encara no s’ha renovat el Consell General del Poder Judicial. Però sí que s’hi ha de recórrer per tenir una crítica més o menys raonable de les causes profundes d’aquest fet. Ai, que hem hagut de tornar a París per saber el que passa a Madrid! Sense la nostàlgia de pensar en quan llegíem diaris francesos per informar-nos. Ja ho tornam a fer.