Polònia enfront d’Europa?

El xoc legal, no fa falta dir-ho, afecta elements fonamentals relacionats amb els valors compartits. I allò que crec que no es pot deixar de discutir, des d’instàncies europees, és qualsevol vulneració dels valors que constitueixen, en principi, el fonament de l’existència mateixa de la Unió Europea. Perquè, si es posen en qüestió aquests valors, retrocedim a la Comunitat Econòmica Europea (o fins i tot a abans). Si Europa no es consolida políticament, l’únic que mantendria un bri d’unió seria l’economia. I, per tant, segurament, amb les sobiranies nacionals governant-ho tot, la Unió com a tal s’acabaria dissolent.

Anem als valors europeus, i pensem en aquells que avui són posats en qüestió (i no només per Polònia, com varen deixar ben clar, en el debat al Parlament, diversos eurodiputats; i no em referesc només a Clara Ponsatí i a Diana Riba, que posaren el focus també dalt Espanya, sinó a d’altres membres d’altres nacionalitats, que també s’hi referiren). Pensem, per exemple, en el valor de la llibertat d’expressió. A Polònia, avui dia, manifestar-se a favor dels drets dels gais o dels transsexuals pot veure’s directament obstaculitzat des d’instàncies diverses. Criticar el govern, senzillament, pot arribar a suposar censura. Però no passa només a Polònia. El mateix col·lectiu, a Hongria, posem per cas, tampoc no ho té fàcil. Ni a molts altres llocs, tot i que formalment no existeixin els mateixos entrebancs.

Però Diana Riba va recordar que, al Regne d’Espanya, sense anar més lluny, hi ha rapers empresonats o a l’exili per les lletres de les seues cançons. També constitueix un atemptat evident contra la llibertat d’expressió, propiciat per la “justícia” espanyola (a l’espera que la lentíssima justícia europea desfaci l’embolic).

Són valors europeus la llibertat religiosa (tothom pot practicar la religió que vulgui o no practicar-ne cap, si així ho troba convenient; l’Estat i l’Església estan separats; la pràctica religiosa de cadascú és una qüestió estrictament individual). Es tracta d’un valor europeu fonamental, que no tots els estats interpreten exactament de la mateixa manera. En aquest punt, sense voler comparar ambdues situacions, també hi ha concomitàncies evidents entre Polònia i Espanya.

Constitueix un valor fonamental de la Unió Europea, per exemple, que cadascú estimi com trobi més convenient, sempre que no afecti la llibertat d’una altra persona. És a dir, que tengui relació amb una persona de l’altre gènere o del mateix, que es casi o no es casi, que reguli com trobi millor el concepte de fidelitat. Etcètera. M’agradaria veure com avança, això, a la pràctica. Perquè encara hi ha diversos estats, dins la Unió Europea mateix, on dos hòmens o dues dones no poden casar-se, on es discuteix el canvi de sexe (i, per tant, la identitat sexual de les persones). On, en definitiva, s’entrebanca aquest fonament europeu de la llibertat en les relacions entre persones.

I és un valor europeu bàsic, fonamental, el d’avançar cap a la unió política d’Europa. Es tracta d’un compromís ferm que té més de mig segle i que es posa en entredit quan el Tribunal Suprem de Polònia afirma, contra aquest fonament, que la llei polonesa, si xoca amb l’europea, preval sobre l’europea. Clar que Polònia sempre pot apel·lar a Espanya per justificar-se. Perquè, a la pràctica, Espanya -concretament, el Tribunal Suprem espanyol, però també aquest tribunal d’excepció que és l’Audiència Nacional, i el Tribunal Constitucional- ha expressat, a la pràctica, la prevalència de la llei espanyola sobre l’europea. I Europa no ha sabut posar, de moment, Espanya al seu lloc. El cas clau es refereix a Oriol Junqueras. Per això, a Europa es parla de la “Doctrina Junqueras”, en termes legals. Per això tendrà tanta importància en els mesos a venir. Perquè Oriol Junqueras va ser escollit eurodiputat mentre era a la presó. I, per tant, va recuperar la immunitat. Però el Suprem no el va excarcerar. I no ha pogut exercir el seu càrrec. El raonament polonès resulta elemental: si Espanya s’ho pot permetre, per què no Polònia? Ursula von den Leyen no podia respondre les preguntes de Ponsatí i de Riba. I Morawiecki somreia per sota el nas.