Reforçar humanitats

Pràcticament tota la nostra vida, enfilant la tercera dècada del segle XXI, s’enfoca cap a l’utilitarisme. I cap a l’individualisme. La utilitat es troba per sobre d’altres valors que resulten fonamentals per a l’Educació. Com que el pes de les Humanitats dins el sistema educatiu s’ha reduït, ja no se sent tant la queixa dels estudiants encara poc formats referida a la utilitat (o manca d’utilitat) de determinats coneixements, de determinades matèries dels curricula. «I això per què serveix?» no es demanarà tant si allò que s’imparteix només forma part d’un ventall lúdic o d’un coneixement estrictament utilitari.

Però la majoria de coses que al cap i a la fi ens acaben sent útils en principi ens feia la impressió que no servien per res. I ens interrogàvem sobre la seua utilitat, si teníem la ment una mica desperta. Però també era la ment deixondida allò que ens permetia de fer-nos entendre, efectivament, perquè ens acabarien sent útils.

Potser algun lector es demanarà tot plegat què hi té a veure, amb la democràcia. Mirarem de desgranar-ho. Certament, el sistema democràtic, amb totes les seues imperfeccions, és el que més s’ajusta al fet de recollir la veu de tothom, de fer cas de tots els electors i de posar els ciutadans en una certa igualtat de condicions, encara que resulti precària. En tots els altres sistemes, tant la participació ciutadana com el fet de tenir en compte l’opinió dels ciutadans, encara ho són més, de precaris. Molt més. La participació democràtica, en qualsevol cas, requereix també ciutadans preparats per fer-ne part. Es pot concórrer a l’arena política, ni que sigui com a elector, sense tenir ni idea de què s’està fent, i escollir algú perquè és més guapo o perquè et cau bé en les seues actuacions als platós de televisió. Però aquestes motivacions són ben pobres. Ultrapassar-les, emperò, requereix unes certes habilitats, que se solen adquirir dins el sistema educatiu. I que tenen a veure, fonamentalment, en la formació en Humanitats.

La capacitat reflexiva, avui tan assetjada pels missatges curtíssims, per la volatilitat de l’expressió pública i pels titulars periodístics, es forma fent coses que requreixen reflexió. Traduir del llatí o del grec (sense aparent utilitat), analitzar oracions compostes o reflexionar sobre el sentit de la vida ajuden a superar aquesta forma de comunicació tan efectiva però tan poc sensible. Superar l’estadi de les frases curtes però enginyoses i intentar entendre la complexitat dels fets ajuda prou a consolidar la democràcia. Perquè, precisament, es lamina, es llima, es riboteja quan se simplifica. Com diuen els feixistes, menys llibres i més acció. Però, ai las!, quina acció es podrà dur a terme per part d’algú que no llegeix? Com actuaran, en política, aquells que rebutgen els llibres?

A un determinat nivell d’adolescència, basta que les persones en vies de formació de la personalitat i del caràcter sàpiguen que algú s’ha interrogat sobre qüestions fonamentals per a la nostra vida perquè canviï el seu enfocament de la percepció del món. Saber que algú s’ha demanat sobre l’origen de l’univers, sobre per què els humans hem esdevingut humans, sobre la igualtat (o desigualtat) i els drets, sobre el sentit de la nostra existència, sobre la trancendència, sobre el significat del temps i sobre tantes i tantes qüestions en aquesta línia ja fa part de la formació bàsica que hauria de tenir tothom. No simplement per a la pròpia il·lustració i gaudi, sinó per viure en societat d’una manera mínimament civilitzada.

Perquè si abandonam les coses «inútils», no pensam en el sentit del món que ens envolta, no interessam els nostres jóvens per traduir del llatí i del grec, per discutir sobre l’etern retorn o sobre la percepció de la realitat, per parlar sobre el mite de la caverna, per gaudir de les reflexions profundes que ens han marcat durant segles i àdhuc mil·lennis, qualsevol mascle dalt un cavall amollant bidons de testosterona els pot arribar a caure simpàtic.