Ramon Llull, pare de sa llengua d’oc

Es sol dir que son pare i sa mare, Ramon Llull i Isabel d’Erill, eren membres d’una família aristocràtica de Barcelona. En es Llibre del Repartiment, s’1 de juriol de 1232 s’otorga a Ramon Llull es rahal Aljebeci, una finca de vint-i-dues hectàrees a Palma. També consten altres propietats assignades an es mateix «R. Lul Barchinone et fratum suorum». No obstant, Bartomeu Bestard mos diu que no s’ha pogut quantificar es patrimoni de sa família Llull a Catalunya: «A todo este elenco patrimonial debería añadirse el que poseía la familia en Cataluña, aunque por desgracia, a pesar de que se ha podido detectar, no se ha conseguido cuantificar, ni tan siquiera a grandes rasgos».

Existeix una altra teoria sobre s’origen de Ramon Llull: Montpeller. Capital des senyoriu des mateix nom que es va incorporar a sa Corona d’Aragó gràcies a ses noces del rei Pere II d’Aragó amb Maria de Montpeller l’any 1204. En aquells anys va tenir lloc sa creuada albigesa contra es catarisme en es territoris d’Occitània, on milenars de persones serien perseguides i assassinades. Milenars d’occitans fugirien cap as territoris de sa Corona d’Aragó, sobretot a Catalunya, i molts d’aquests occitans exiliats arribarien a ses nostres illes amb sa conquista cristiana de 1229. No seria cap disbarat pensar que es Llull eren occitans que es van exiliar a Barcelona fugint de sa creuada contra es càtars. Llull, Amat o Erill són llinatges encara presents a Montpeller. En Ramon Llull pare apareix en es Llibre del Repartiment entre es beneficiats de terres de sa conquista de Mallorca com a membre de s’host del rei que anava amb sa galera de Montpeller; no amb sa de Barcelona. El rei Jaume I era natural de Montpeller, i donats es conflictes que va haver de patir durant sa seua infància i adolescència per part des nobles catalans i aragonesos, seria lògic que es rodetjàs de persones de sa seua confiança també originàries d’Occitània com serien es Llull.

Senyala s’historiador Mateu Cañellas que es catalanisme se n’encuida d’amagar aquells aspectes de sa vida i obra d’en Llull que són contraris a sa seua doctrina. Sa realitat és que Ramon Llull mai va anomenar sa seua llengua com a «catalana» sinó romanç. I que s’exilià durant s’ocupació aragonesa de ses Balears decidint no calcigar cap territori dels reis d’Aragó —com es comtat de Barcelona— fins que tornassin es Regne de Mallorca an es seu rei llegítim.

Es propi Antoni Mª Badia i Margarit reconeix a Moments clau de la història de la llengua catalana sa gran quantitat de mallorquinismes trobats a ses obres originals d’en Llull. Paraules que ja existien en mallorquí fa més de set-cents anys, i que a dia d’avui no existeixen en català: «Discrepant dels qui sostenen que no es pot parlar de dialectes catalans abans de la fi del segle XIV, ací defenso el dialectalisme de diverses formes lul·lianes que avui són pròpies dels parlars balears». Sosté Badia i Margarit que: «En diverses ocasions hom ha assenyalat mallorquinismes dins textos lul·lians, és a dir, certes característiques de la llengua de Ramon Llull que coincideixen amb les corresponents del parlar de Mallorca» (…) «La llista en seria tan abundosa que ja justificaria un treball independent».

Es mallorquinismes des que mos parla en Badia són, per exemple: coa, bístia/bísties, redon/redona, deïm/deym, gordar/gordaven, gonyar/gonyat, veren, renuncii, trob, deman, pos, esper, ador, ceros, nostro/nostros, pus, feels, pererós, esturiment, poria, servici, escorxa, esgleia o enganar en tost de ses formes catalanes cua, bèstia, rodó, diem, guardar, guanyar, veieren, renuncio, trobo, demano, poso, espero, adoro, cèrvols, nostre, més, fidels, peresós, instrument, podia, servei, escorça, església i enganyar. I no només xerram de lèxic, sinó d’ «altres trets, i ben típics per cert, del parlar mallorquí. Un d’ells, la col·locació de les formes dins la combinació de pronoms febles. Així: qui la vos podria dir, en front de la solució general («qui us la podria dir»)». Badia reconeix inclús que s’article salat que usava en Ramon Llull és es mateix que encara empram es balears avui en dia: «En efecte, es fa dur, àdhuc violent, de no admetre que l’article IPSE de Ramon Llull sigui el mateix IPSE del mallorquí d’avui. I ho poso en relleu novament, ara a base d’un exemple sol, potser el més característic, perquè la seva concreció mostra fins a quin punt és sorprenent, i forçat i tot, d’obstinar-se a no acceptar els dialectalismes baleàrics d’en Ramon Llull» (…) «Jo, per la meva banda, ja he dit i reiterat que sempre he cregut que la coincidència esmentada (trets lul·lians = mallorquinsimes) no podia ésser fortuïta i que, en tot cas, allò que calia era provar-ho, si algú en dubtava» (…) «és forçós que mirem d’esbrinar què pot impedir d’admetre que els mallorquinismes d’avui ja fossin mallorquinismes a l’època de Ramon Llull, o, més ben dit, que Ramon Llull ja emprés un cert nombre de trets que han romàs fins avui com a característica del parlar illenc».

¿Com és possible que en Ramon Llull escrigués en mallorquí en es segle XIII, si, en teoria, es mallorquí no existia i Mallorca acabava de ser conquistada i repoblada exclusivament per catalans? Sa resposta és molt senzilla: perquè no va ser així. Sa llengo d’en Ramon Llull no era es català de Barcelona, sinó es mallorquí. Una modalitat de sa llengua d’oc que en es segle XIII van dur a Balears es nous colons catalans i occitans, que es va fusionar amb es romanç que ja se parlava a ses nostres illes.

Si ses Balears haguessin estat repoblades només per catalans després de 1229 i en Ramon Llull, que va néixer el 1232, fos català, mai hagués pogut escriure en mallorquí. Seria materialment impossible s’existència de balearismes lingüístics amb tan poc temps. Però existeixen. Fet que demostra que, al contrari de lo que mos diu sa parròquia catalanista, es mallorquí ja existia en es segle XIII i era diferent des català. I que en Ramon Llull, en qualsevol cas, seria es pare de sa llengua d’oc o mallorquina, i no de cap altre.