Vint-i-cinc per cent

Als membres de l’esmentat tribunal, que només posen quotes obligatòries de castellà, no li importa gaire si, malgrat la legislació vigent, menys de l’activitat educativa de l’àrea de Barcelona funciona en català. Segons les lleis vigents, hi hauria d’haver un sistema d’immersió lingüística (per dir-ho pròpiament, l’ensenyament s’hauria de fer en català). Si a un institut de l’extraradi de Barcelona el percentatge d’ensenyament en català no arriba ni al deu per cent, no passarà res. Aquest fet no captarà l’atenció dels membres del TSJC. No hi ha problema, perquè el percentatge d’ensenyament en espanyol hi supera clarament el vint-i-cinc per cent.

Igualment, la justícia espanyola a les Illes Balears s’ha preocupat poc dels incompliments en matèria de legislació lingüística dins el nostre sistema educatiu. A les nostres illes, legalment, segons avala també el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, com a mínim el 50% de l’activitat educativa de cada centre ha de ser en llengua catalana. Tenim quota establerta -mínima i molt clara- de català.

Però mai no hi ha hagut cap intervenció judicial perquè els mínims de català es compleixin, almanco que jo sàpiga. Si el percentatge de funcionament en català de la mateixa administració de Justícia és pràcticament indetectable, havent-hi dues llengües oficials a la nostra comunitat dita autònoma!

Si en algun indret del nostre territori pluriinsular hi hagués centres que, de manera regular i normalitzada, fessin tot l’ensenyament en català, ja hi hauria algun jutge preocupat per la qüestió i es decretarien mínims d’espanyol per a tothom (que, evidentment, només afectarien les escoles més catalanitzades).

Un fet que ja no ens hauria de sorprendre és que els jutges, a Catalunya, es fiquin en el sistema educatiu. No són professionals de l’ensenyament, però és igual. La Conselleria d’Educació considera que allà hi ha un sistema vigent que funciona. La majoria dels professionals hi estan d’acord.

Els pedagogs ho avalen, també majoritàriament. Els sociolingüistes deim que l’única manera que hi ha, tant a Catalunya, com al País Valencià, com a les Illes Balears, que es compleixi la llei (és a dir que tots els estudiants, en acabar la seua Educació Secundària Obligatòria, dominin igualment, fluidament, tant oralment com per escrit, les dues llengües oficials), és fent tot l’ensenyament en català. I encara que hi valgui! A les Balears, amb el cinquanta per cent d’ensenyament en català, no es pot assolir, de cap de les maneres, una mínima igualtat de coneixement entre català i castellà. Ni bon tros fer-hi.

Als jutges, emperò, que no es compleixi aquesta part de la llei (és a dir, que hi hagi alumnes que acabin la secundària sense dominar igualment les dues llengües oficials) no sembla que els importi gaire.

No he vist cap tipus de preocupació judicial perquè a les nostres illes, o al Principat, o no diguem ja al País Valencià, hi hagi alumnes que acaben l’ESO i que només són capaços de desenvolupar normalment les seues activitats en una sola llengua. Que, per cert, mai no és la catalana. Posats a ficar-se per tot (a l’Educació, a la Sanitat, a gestionar pandèmies, etc), també es podrien posar en aquests incompliments flagrants i manifestos de la legislació vigent.

El problema de fons és que les lleis diuen unes coses i els que han d’aplicar-les en suposen unes altres de molt diferents. Les lleis diuen que la pluralitat lingüística és una gran riquesa, i que ha de ser objecte de protecció i de defensa, per part de tothom (institucions, associacions i particulars).

Però molts dels que haurien d’aplicar la legislació vigent, en contra del seu esperit, consideren que a cada estat li correspon una llengua, que les altres són mer folklorisme i que no poden aspirar mai de la vida a la igualtat. Que millor que tots parlàssim castellà, vaja. I llavors s’omplen la boca d’esperit constitucional, de la modèlica transició i d’altres galindaines que no es creuen ni amb quatre cubates gargamella avall.

Una atzagaiada com la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya només tendria credibilitat si, paral·lelament, el seu homònim del País Valencià (per a ells Comunitat Valenciana) decretàs que a tots els territoris de l’antic Regne un mínim del 25% de l’activitat educativa de tots els centres s’hi ha de fer en valencià. O, encara més, si el mateix tribunal d’Aragó decretàs el mateix sobre la llengua aragonesa. Però això, vostès i jo ja ho sabem, no passarà.