El exministro del Interior Rodolfo Martín Villa interviene en un desayuno informativo de Fórum Europa, en el Hotel Four Seasons, a 17 de enero de 2022, en Madrid. | Cézaro De Luca - Europa Press

Des d’aquesta columna hem posat moltes vegades de manifest (sense que ningú hagi pogut respondre amb arguments mínimament sòlids) un dels dèficits més grans de la democràcia al Regne d’Espanya: la interferència judicial en els altres poders de l’Estat i, més concretament, en el poder legislatiu. En el sistema polític imperant al regne -sistema de monarquia parlamentària-, els jutges no poden fer lleis, sinó que s’han de limitar a aplicar les lleis que emanen dels parlaments. La sobirania popular resideix en els parlaments i les seues disposicions no poden ser contravingudes pel sistema judicial.

La interferència judicial, emperò, està fent, de manera continuada, que l’engranatge democràtic no pugui funcionar amb normalitat. Especialment allà on es discuteixen, sempre seguint les normes democràtiques, alguns principis que no agraden a la cúpula dels jutges. O, senzillament, que no li acaben de fer el pes a la Junta Electoral Central. La JEC posa i treu diputats que han estat elegits democràticament. Ho fa sistemàticament al Parlament de Catalunya (on els jutges s’han carregat tres presidents de la Generalitat, ja escollits o a punt de ser-ho). Però també ho ha fet al Congrés dels Diputats, sense que això hagi estat degudament contrarrestat (perquè potser no podien) per les persones que havien estat elegides democràticament. M’hauria d’estalviar de recordar que, al Regne d’Espanya, els jutges no són elegits democràticament (com si ho són a d’altres llocs del món), sinó que s’hi arriba per oposició i ho són de carrera. Ho escric, altra vegada, senzillament, per posar de manifest que algú que no ha estat elegit no pot treure del seu lloc algú que sí que ho ha estat. Però bé, si aquestes coses elementals no s’entenen, vol dir que encara no s’ha passat de preescolar de democràcia. Cosa que, amb la tradició hispànica, tampoc no resulta tan estrany.

Cada vegada que en fan una de grossa, de l’alçada d’un campanar, i passa, s’atreveixen a fer-ne una encara una miqueta més pujada de to. Que poden dir qui ha d’anar i qui no al Parlament (en contra del que ha establert, posem per cas, el Tribunal General de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, que afirma que un diputat ho és perquè ho ha votat la gent, no perquè juri cap constitució ni que ho avali cap jutge i que, per tant, ningú, tampoc cap jutge, no li pot treure aquesta condició), decideixen altres coses de manera totalment arbitrària.

L’última, d’una sonadura espectacular, ha tengut lloc ben recentment. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit que l’Ajuntament de Barcelona li havia de retornar la medalla d’or a Rodolfo Martín Villa. Martín Villa va ser ministre amb Franco i amb Adolfo Suárez (bell exemple de «continuïtat democràtica»), va passar per la Falange, UCD i el PP. I era ministre de l’Interior quan varen tenir lloc els «fets» de Gasteiz de l’any 1976. En algun moment de la seua brillant carrera política, es veu que l’Ajuntament de Barcelona li va concedir la medalla d’or. Fa un parell d’anys, els actuals regidors se’n varen tèmer, i, des del meu punt de vista amb molt bon criteri, la hi varen retirar. En Rodolfo es va quedar sense medalla.

Però, ai las!, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya troben que l’Ajuntament li ha tornar la medalla. I així ho estableixen... judicialment! Com que al consistori varen fer tot un plec de càrrecs (de no sé quantes pàgines) per justificar que li llevaven la medalla a l’exministre franquista, els jutges han trobat que hi ha alguna part que no està prou ben argumentada. I, pel seu compte i risc, han decidit tornar-la-hi.

Crec que aquesta decisió té unes conseqüències brutals, perquè suposa una interferència espectacular del poder judicial, en aquest cas, amb el poder municipal. Ara resultarà que els jutges poden decidir a qui s’atorga o a qui es treu la medalla d’or d’un ajuntament determinat! Si fos així, per quins set sous no han de poder decidir també, posem per cas, de retornar l’estàtua eqüestre del dictador al bell mig de la Plaça del País Valencià, a la ciutat de València. O a qualsevol altra ciutat que tengués una estàtua igual i l’ajuntament hagués decidit de retirar-la. I per què no haurien de poder decidir, igualment, a qui s’atorga la medalla d’or, si ja decideixen a quin no la poden treure?

Des del meu punt de vista, al consistori barceloní varen fer un error, en retirar-li la medalla a Martín Villa: justificar-ho massa. L’acte em recorda aquella enquesta que feien a la revista Destino, al final del franquisme, demanant a un grapat d’escriptors per què escrivien en català. Espriu feia una llarguíssima justificació del fet d’escriure en la seua llengua. Fuster, en canvi, no hi va dedicar ni mitja línia: «Porque me da la gana». Idò! A l’Ajuntament de Barcelona haurien d’haver fet el mateix. Vostès per què li retiren la medalla d’or a Martín Villa? «Per franquista». Dues paraules.

I, mentre al TSJC li tornen la medalla -es veu que tenen potestat per fer-ho, vull remarcar l’anomalia democràtica-, a l’Argentina una jutgessa l’encausa per crims contra la Humanitat. Que no ho hauria d’haver fet el TSJC, això?