He llegit que el Senat ha votat favorablement una lleu reforma (lleu almanco aparentment) de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Quan he llegit juntes la paraula «reforma» i la paraula «autonomia», de seguida he pensat: finalment es reforma l’Estatut de les Illes Balears! En quin sentit? Finalment l’Estatut nostre recollirà l’establiment d’un concert econòmic per a les Balears semblant al que tenen Navarra i Euskadi i, així, finalment, les nostres illes tendran autonomia financera? O potser es reforma l’Estatut per recollir les competències en ports i aeroports per a la nostra comunitat «autònoma», de manera que les Balears seran més autònomes a l’hora d’organitzar els seus transports? O potser l’Estatut s’ha reformat per «blindar» (mirau que m’agrada poc, aquesta paraula, perquè sempre vol dir el contrari!) el sistema educatiu i ara l’última instància a l’hora de determinar com educam els nostres infants i jóvens serà a ca nostra? O tal vegada s’ha reformat l’Estatut de les Illes Balears per establir-hi un règim lingüístic autocentrat en què el català sigui, com a mínim, llengua preferent, o s’hi estableixi un «bilingüisme asimètric»? O podrem establir relacions internacionals de manera directa i tendrem un seient a Brussel·les, a Luxemburg, a Ginebra, a Nova York o on faci falta, i així serem finalment autònoms a l’hora de presentar-nos a fora del nostre territori estricte? O finalment comptarem amb una policia autònoma, més pròxima als ciutadans del nostre país, que els atenguin en la llengua pròpia i que s’ajusti als nostres valors col·lectius? O, per a aquells que només pensen en futbol (i molt tangencialment en d’altres esports), finalment les Illes Balears comptarem amb un comitè olímpic propi, o podrem organitzar les nostres pròpies seleccions esportives per competir internacionalment?
Qualsevol d’aquests elements de reforma de l’Estatut d’Autonomia haurien servit per ampliar el poder propi de les Illes Balears. La suma de tots ells hauria donat lloc a una autèntic autonomia política.
Almenys a la mateix autonomia que tenen, en el si de la Unió Europea tots aquells que són realment autònoms. S’ha modificat l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears per a res del que hem anomenat anteriorment?
Idò no! L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears s’ha reformat per treure als diputats i als membres del govern la condició d’aforats. A partir d’ara, qualsevol tribunal ordinari, si al jutge li entra pel perol, ja podrà jutjar els nostres diputats i els membres del nostre govern «autonòmic». Ja està!, he pensat de seguida. Aquí hi deu haver gat amagat. No pot ser que una reforma d’aquestes característiques hagi estat acceptada bonament pels autonomistes. Això deu ser una nova jugada dels «constitucionalistes». Segur que s’ho han empescat entre el PSOE, el PP i Vox. No és tan rar, últimament, veure’ls votar junts, especialment quan es tracta de qüestions que afecte l’estructura «nacional». Idò tampoc! Hi han votat a favor partits com ERC. I tot plegat s’ha produït a instàncies de Més per Menorca. No fa falta dir que els de Podem també han aplaudit la iniactiva amb les orelles!
Llegint arguments, me n’ha aparegut un que, segons com es miràs, podria arribar a tenir una certa consistència: si això ens allunya de les cúpues judicials espanyoles, és una molt bona notícia. Benvingut sigui. Però, vegem-ho amb una mica de calma: la decisió de treure els aforaments, realment ens allunya tant com aquest incaut pensa, de les cúpules judicials espanyoles? Que el jutjat d’instrucció número 3 de Palma, posem per cas, pugui jutjar la presidenta de les Illes Balears o el president del Parlament nostre impedeix que, en última instància, ho pogués fer el Tribunal Suprem? O que se’ns els pogués carregar la Junta Electoral Central, com ha passat amb el diputat Juvillà, del Parlament de Catalunya? O que hi pogués intervenir el Tribunal de Comptes per arruïnar-los, si així ho decidien els seus integrants? La resposta, del tot elemental, és que no. El fet que els tribunals ordinaris puguin jutjar els nostres representants senzillament afegeix una instància judicial a les que ara mateix ja podien fer-ho.
Hi ha qui pensa que, al Regne d’Espanya, es viu en una democràcia plena, i n’hi ha que pensam que vivim en una dicastocràcia (govern dels jutges), plena de lawfare (basat, com arreu, en la interferència del poder judicial en els altres poders de l’Estat), en què s’utilitza el sistema judicial per anul·lar els Parlaments, on teòricament hi ha representada la voluntat popular. Em sorprèn que forces polítiques com Més o com Podem tenguin tanta confiança en aquells que han anul·lat l’autonomia de Catalunya. La nostra no feia falta anul·lar-la, perquè ja fa temps que molts la consideren com a mer paper mullat.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Acaso necesitarán, unos y otros, un nuevo léxico para poder embaucarnos mejor desde los artificios del lenguaje? o están agotadas ya las aprendidas figuras retóricas del manido discurso político?.El término "dikastocracia", que ya sustituyó a la bíblica "kritocracia",se sublima aquí con el tan de moda "lawfare",aquel viejo invento de Maquiavelo, actualizados ahora para hacer más amenas las áridas partidas de Scrabble...
,,,al fin,,,ha hablado de su Comunidad Autónoma,,,algo es algo,,y otra extrañeza, no he leído Regne D'Espanya en todo el escrito,,,,