La píndola

Als països de tradició islàmica, on no s’ha pogut fer (encara) la separació efectiva entre l’església i l’estat (i que, per tant, en molts casos, són pures teocràcies), la desigualtat entre hòmens i dones resulta un handicap de totes totes, tant per al desenvolupament humà, com per al social i l’econòmic. Faran falta canvis molt profunds per poder alterar aquest ordre de coses. I pens que tothom hi ha d’ajudar, a aquests canvis, ni que sigui a través de petits gestos. No s’han d’entendre malament la diplomàcia. Certament, una mandatària europea pot fer certes cessions davant determinats usos i costums de certs països del planeta, però la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, no pot permetre de cap de les maneres que un mandatari musulmà no la saludi i que l’acte continuï com si no hagués passat res. En el moment en què això va succeir, fos quina fos la condició diplomàtica de cadascú i la manera d’entendre les relacions internacionals, tocava aturar l’activitat, fer disculpar el mandatari musulmà i veure com continuava la reunió en qüestió.

A l’Amèrica Llatina em fa la impressió que la religió mal entesa també té un pes important en les relacions disfuncionals entre hòmens i dones. Segurament té a veure amb quelcom més ampli, que és la cultura, i que no es pot alterar ràpidament per molt que necessàriament s’hi hagin de fer esforços. Però, en un món interconnectat, com ho és el del segle XXI, no hi ha excusa a l’hora de no assumir valors que tenen (o haurien de tenir, des del meu punt de vista) un caràcter universal. A determinats països africans, membres de l’Assemblea Àfrica-Carib-Pacífic, la Unió Europea ha condicionat l’ajuda al desenvolupament a canvis importants en el sistema educatiu, en les consideracions de gènere i, per tant, en la cultura dels llocs. Fins i tot s’han fet línies de crèdits (microcrèdits, en aquest cas) només gestionables per dones, tenint en compte disfucionalitats com les que comentam per a l’Amèrica Llatina.

El continent americà, emperò, està en moviment continu. I hi ha unes diferències enormes en el seu si. Tenim des de països que compten amb una situació social i d’estat del benestar comparable amb alguns de la mateixa Unió Europea (posem per cas, Xile, amb un dinamisme notable i amb un govern que podria quadrar perfectament amb qualsevol socialdemocràcia occidental), passant per d’altres en involució política i social (cas del Brasil, on el populisme s’està aferrant al poder, després d’haver-hi accedit a través de trucs de dubtosa legitimitat), per alguns en crisi permanent, per d’altres que gasten populismes decimonònics (tipus Veneçuela) fins a grans desconeguts amb bona dosi de conflictes. A un d’aquests darrers m’agradaria referir-me. Es tracta d’Hondures.

L’última dada significativa que havia llegit sobre aquesta república centreamericana era que és el país del món amb un percentatge més elevat de morts violentes. Sense haver-hi estat de guerra, sense enfrontament amb cap país vesí, sense l’exèrcit en estat d’alerta permanent, sembla ser que hi ha més morts (per assassinat) a Hondures actualment que no a llocs tan poc pacificats com l’Afganistan, l’Iraq, Síria o Somàlia. Em referesc, naturalment, a morts no en nombres absoluts, sinó en percentatges sobre el total de la població. Dit d’una altra manera: avui pot ser més perillós passejar per Tegucigalpa que no per Kabul, Herat o Rojava. A Hondures, igual que a bona part del continent americà, les disfuncions de gènere planen sobre l’actualitat del país. Els feminicidis hondurenys estan a l’alçada dels mexicans. I l’opressió a les dones comença ben aviat. Hondures és un dels llocs d’Amèrica on hi ha més adolescents obligades a casar-se perquè es queden embarassades. Poden ser obligades al matrimoni fins i tot després d’haver sofert una violació.

Idò bé, hi ha una campanya per canviar aquest estat de coses. Aprofitant que, per primera vegada en la seua història, Hondures té una presidenta, Xiomara Castro, grups de dones han emprès una campanya perquè es legalitzi la píndola anticonceptiva, a fi i efecte d’evitar, en la mesura en què sigui possible que al·lotes de catorze o quinze anys es vegin obligades a un matrimoni forçós.

Que hi hagi una presidenta, per primera vegada en la seua història, és un bon senyal. Ara es tracta de convertir el senyal en polítiques efectives per a la igualtat entre dones i hòmens.