Sobre el català a la UIB

Universitat de les Illes Balears. | Archivo

Bernat Joan i MaríIbiza23/03/22 6:49
TW4

Per primera vegada, ha sortit un informe sobre la situació de la llengua catalana a la Universitat de les Illes Balears. Està bé saber com estan les coses per tenir una mínima noció sobre de què parlam, quan ens referim a un determinat estat de la qüestió. Per emmarcar-ho, fa falta dir algunes coses prèvies. La primera és que, segons el nostre Estatut d’Autonomia, part del cabdal constitucional espanyol (i, per tant, profundament defensat per partits com Vox, el semidifunt Ciutadans o el PP), les institucions acadèmiques tenen l’obligació -no la potestat, la facultat o les ganes o desganes: l’obligació- de fer del català una llengua normal (és a dir, corrent, habitual) de les seues activitats. La segona qüestió és que sovent parlam de la situació de la llengua, de les llengües, a partir de percepcions estrictament particulars. Record haver enquestat dos professionals de l’ensenyament d’un mateix centre educatiu, fa anys, i haver-los demanat sobre la seua percepció d’ús del català a l’escola en qüestió. Un d’ells, catalanoparlant i catalanopensant, partidari de l’ensenyament en català, em va respondre que al seu centre no es feia en català més que devers un 25% de l’activitat educativa. L’altre, profundament partidari de l’ensenyament en castellà i poc versat en l’ús de la llengua catalana, va dir, sense tallar-se ni un pèl (calquem l’expressió que hauria fet servir ell mateix), que, allí, en català s’hi feia, «com a mínim», el 75% de la docència. Segons el projecte final de cadascun, la percepció del que hi passava, doncs, era radicalment, diamentralment, diferent.

De la meua (ja molt llunyana) etapa d’estudiant a la Universitat de Barcelona, record que, mentre a la resta de facultats anàvem aconseguint que l’ensenyament en llengua catalana avançàs a un ritme raonable, n’hi havia una on tot se seguia fent en castellà: la Facultat de Dret. Quan arreu anava caient la barrera del cinquanta per cent de classes en català, que a Dret tot seguís com en temps del Caudillo no deixava de sonar estrany. D’aquí se’n derivà una xacra de la societat actual: el divorci evident entre els que treballen en el món de la Justícia i tota la resta. Però bé, això seria objecte d’un altre comentari.

La Universitat de les Illes Balears forma part de la Xarxa Lluís Vives d’Universitats, que engloba les universitats de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i de la Catalunya del nord. Si no vaig errat, vint-i-una universitats en total formen part d’aquesta xarxa universitària de la Catalanitat. Dins la xarxa, hi ha des d’universitats que tenen realment el català realment com a llengua vehicular fins a d’altres que la tenen com a llengua més o manco simbòlica. Però totes tenen punts en comú en relació a la llengua. I un d’aquests punts en comú és que ha de ser una llengua acadèmica plena, i que cada universitat ha de promoure-la, tant en el seu interior, com en les relacions interuniversitàries que pugui establir.

I com ho tenim, a la UIB? Idò no gaire bé. Certament, hi ha diverses facultats on la llengua catalana hi és llengua vehicular relativament normal: Filologia, Geografia i Història, Física, Química tenen un percentatge d’ús de la llengua catalana relativament homologable dins la Xarxa Vives. Són facultats que podríem comparar amb les homòlogues d’altres universitats del nostre territori lingüístic. I quines són les facultats dins les quals fa falta una intervenció lingüística urgent? Destaquen quatre estudis amb un dèficit que canta moltíssim d’ensenyament en català: Medicina, Infermeria-Fisioteràpia, Dret i Econmòniques.

En relació a Medicina i a Infermeria-Fisioteràpia, consider que resulta extremadament urgent, d’una banda, que s’hi implementi un percentatge acceptable de classes en llengua catalana (el percentatge acceptable no hauria d’estar mai per sota del cinquanta per cent). Resulta imprescindible que el personal sanitari format a la nostra universitat domini perfectament (sense haver de recórrer a diccionaris ni històries semblants) les dues llengües oficials de la comunitat dita autònoma de les Illes Balears. Com pot exercir, un metge o un infermer, a les nostres illes, sense parlar la llengua d’una part importantíssima dels pacients?

Pel que fa a Dret, com tendrem els nostres drets lingüístics, constitucionalment reconeguts, realment reconeguts, si surt gent de la nostra universitat que exerciran com a advocats i que no tenen el C2 (és el que exigeixen a Flandes en relació al neerlandès a tots els advocats en exercici) de Llengua Catalana, a més d’una imprescindible especialització en llenguatge jurídic català?

Als economistes que no saben català els podem esquivar més fàcilment: acudint simplement a la llei de l’oferta i la demanda, com a consumidors, tenim tot el dret a buscar els serveis d’aquells que exerceixen normalment en la nostra llengua i a prescindir dels que en prescindeixen.