Antipatia i gruix cultural

Ja no els servien com a enemic. Els catalans eren, ja aleshores, els millors posicionats per a aquest nou paper. Res de nou, idò, en aquesta nova enquesta.

Sí que, de tota manera, hi ha un aspecte que crec que mereix la pena d’esmentar, i que es pot comprovar a través d’enquestes d’aquest tipus, que van des de principis dels anys norantes fins ara: el grau d’antipatia que la mitjana dels espanyols tenen envers d’altres suposats espanyols guarda una relació directa amb el grau de manteniment de la seua llengua i la seua cultura d’aquests segons. És a dir, a més manteniment de la identitat col·lectiva (si aquesta és diferenciada de la castellana), més antipatia envers ells. Per això, allà on hi ha un percentatge més gran de gent que parla una llengua diferent del castellà i allà on hi ha una cultura pròpia (diferent de la castellana) més forta, és a dir al Principat de Catalunya, és on es genera més antipatia.

Tenc a les mans, precisament, una d’aquestes enquestes dels anys norantes, que ja ho mostrava a bastament. Ja aleshores, en contradicció amb el fet que en aquell moment el conflicte fonamental semblava que es trobava focalitzat entre l’Estat i l’independentisme basc (amb acció armada inclosa), els catalans queien prou pitjor que els bascos. Els bascos, emperò, quedaven situats en segon lloc. A prou distància de malvolença. La pregunta que, des de la nostra part del món ens ha d’interessar és: qui quedava en tercer lloc? Qui ocupava el tercer lloc en l’antipatia dels espanyols? Idò! Efectivament, el tercer lloc era ocupat pels «balears», és a dir, pels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Mantenguem, si no us sap greu, la correlació amb gruix cultural, lingüístic i, al cap i a la fi, nacional.

Perquè, bingo!, el quart lloc l’ocupen els valencians, cosa que ens ve a desmentir les visions apocalíptiques d’alguns compatriotes que consideren que el País Valencià està perdut per a la nostra nació comuna. Ni poc fer-hi! Darrere els ciutadans de les Illes Balears hi vénen els valencians.
Tot siga dit de passada, també en consonància amb el gruix lingüístic i cultural, les puntuacions de bascos, baleàrics i valencians s’assemblen més entre elles que no amb els catalans del Principat, que són molt més antipàtics que no nonsaltres. Però nosaltres som més antipàtics que tots els ciutadans de comunitats dites autònomes que formen part de la nació castellana. Els més simpàtics de tots, no fa falta dir-ho tampoc, són els andalusos. A la seua llengua no hi ha catalanismes, com al parlar de Múrcia, ni pronuncien de manera tan estàndard que el seu castellà es pugui semblar, posem per cas, al castellà parlat per valencians, ni tenen uns girs estàndard en la seua llengua que els puguin fer semblants a la retòrica que gasten els bascos o qualsevol de nosaltres que hagi llegit quatre coses en la llengua de Marujita Díaz.

Fixem-nos que la percepció de simpatia o d’antipatia guarda, idò, una relació pràcticament exacta amb el grau de puresa castellana de la seua població. A més puresa castellana, a menys interferència d’altres llengües i cultures, més simpatia. A més presència d’elements no estrictament castellans dins la pròpia societat, més antipatia. No fa falta dir que els resultats de les successives enquestes em deixen una preocupació infinita pels amics gallecs, que són interpretats sobre un focus similar al que s’utilitzaria si fossin de Castella-la Manxa o de la Rioja. També em preocupa el grau de simpatia que desperten els asturians, especialment en una etapa com l’actual en què determinats sectors de la societat asturiana reivindiquen amb força l’oficialitat de l’asturlleonès i la seua presència a la vida pública i acadèmica. Des d’una perspectiva sociolingüística, és ben evident que caure simpàtic, a Espanya, vol dir no anar bé.

Les successives enquestes sobre simpaties i antipaties dins el Regne d’Espanya ens demostren a bastament que, durant els últims segles, s’ha articulat un estat il·liberal sobre la base de l’al·lèrgia a totes les llengües i cultures que no siguin la castellana, i que s’ha volgut forjar la identitat nacional sobre la negació de devers una tercera part de la suposada nació. Es veu ben clar que Espanya no serà viable com a estat (perquè no sap construir la nació) fins que els catalans, parlant en català i promovent arreu la cultura catalana, i fins i tot volent la independència, caiguin simpàtics, a Càceres i a Medina del Campo.