Alerta amb el tacticisme polític!

Aquesta aspiració al poder (que, segons els anarquistes i els moralistes, sempre corromp) fa que sovent s’utilitzin tàctiques per esbudellar l’adversari tant com sigui possible. I, segons el grau d’ètica de qui les practica, aquestes tàctiques poden incloure la creació de monstres. No és la imaginació la que produeix monstres, sinó la imaginació posada al servei del poder, de la tàctica per abastar-los. Quan, per manar, fas allò que faci falta, ultrapassant els límits de tota ètica, l’engendrament de monstres està pràcticament assegurat.

Una de les pràctiques habituals que es duen a terme per carregar-se l’adversari és dividir-lo. O enfortir algun pròxim per treure-li vots i deixar-lo en una situació de desavantatge. Per això no és estrany, per exemple, que des de la dreta s’alimentin partits petits d’esquerres que puguin competir amb el més gran, posem per cas, a fi i efecte de deixar-lo en una situació poc lluïda. I això mateix es fa des de l’esquerra en relació amb la dreta: alimentar partits sovent d’extrema dreta perquè els de dreta més tradicional quedin una mica anèmics i no se’n puguin sortir. Això va fer, per exemple, François Mitterrand, líder del Partit Socialista Francès, quan aquest partit podia competir per la presidència de la República, alimentant l’extrema dreta de Jean-Marien Le Pen. Avui el lepenisme és la segona força política de França, després del catch-all party d’Emmanuel Macron. I el PSF ha passat a la més absoluta i trista irrellevància. Per tacticistes, però, sobretot, per immorals. Perquè no es pot pujar qualsevol, a costa de voler carregar-se l’adversari.

En el cas del Regne d’Espanya em costa bastant de dir quina responsabilitat pugui tenir el PSOE en l’eclosió de Vox. El que és cert i absolutament constatable és que Vox, quan no tenia cap tipus de representació, va gaudir d’una presència mediàtica, pública i manifesta absolutament extraordinària. I que tant el partit més gran de l’esquerra espanyola com el més gran de la dreta en parlaven amb tota normalitat, com si ja fos un partit parlamentari. Els de l’esquerra ho podien fer per tacticisme (sense pensar, perquè, ai las!, això mai no es pensa) que podien estar alimentant un monstre que, com ha ocorregut a la vesina França, acabàs devorant-los. Per als de la dreta, resulta més difícil d’entendre, perquè moralment no era acceptable el seu capteniment i tàcticament resultava completament desastrós.

La lluita descarnada pel poder i, per tant, el tacticisme absolutament buit de contengut ètic es duu a terme quan o existeixen projectes de fons que hom vulgui dur a terme ni ideologies que sustentin l’acció dels partits. Sense ideologies i sense projectes, només resta la batalla pura i dura, com en un ring de boxa, entre formacions polítiques que es disputen la gestió del poder, el seu exercici.

Si hi hagués projectes, i mira que se’n necessiten en un món com el nostre!, el tacticisme passaria a un segon pla, perquè allò que interessaria, fonamentalment, seria pensar en com resoldre els projectes que, col·lectivament, tenim plantejats. Pens que els ciutadans hem d’exigir això, precisament, dels que volen representar-nos: que exposin clarament els seus projectes, les seues idees per canviar l’àmbit que a cadascú li correspongui. I que deixin l’esbudellament i l’assetjament barat, perquè se’ls pot girar en contra. I ja no fa falta anar a França per poder-ho constatar dia a dia.