Les tensions que es produeixen als Estats Units d’Amèrica solen acabar rebotant per tot el món. Així mateix, també, habitualment, constitueixen un indicador de moviments de fons que, en realitat, es produeixen pertot arreu, però que es manifesten primerament en aquelles contrades. Aquest fenomen es produeix en el camp de l’art, en el camp de la producció literària, en el camp de la generació de les idees, òbviament a l’esfera científica i, per descomptat, també a l’arena política.
Si volem conèixer el batec de la societat americana durant la segona meitat del segle passat, ho podem fer, amb tot el plaer del món, a través de la novel·la negra. Ho pos només com a exemple. Si volem conèixer les trifulgues de l’actual, també la literatura constitueix un bon port on atracar la barca. Perquè la capacitat que tenen els americans de posar de manifest allò que observen al mirall resulta, encara, de les més extraordinàries del planeta.
I avui, certament, als Estats Units d’Amèrica, i arreu, s’està posant de manifest, molt clarament, una guerra cultural. Es tracta d’una guerra cultural amb una claríssima derivada política: hom vol implantar uns determinats valors amb l’objectiu d’assegurar-se l’hegemonia en el poder. I els bàndols no es pot dir que no estiguin ben definits. D’una banda, hi ha allò que a Amèrica en diuen «liberalisme», és a dir, l’esquerra. Partidaris d’unes relacions interpersonals més lliures i d’un mercat més subjecte a regulacions, de mantenir la presència i la influència d’Amèrica pertot arreu, al costat dels sistemes parlamentaris que varen sorgir amb l’estat liberal, i valors associats. A l’altra banda, hi tenim allò que representa el Partit Republicà (o, si en volem agafar la part més vistosa, el trumpisme, abans Tea Party): partidaris d’un mercat més lliure i d’unes interrelacions personals marcades per la moral tradicional (és a dir, més subjectes a regulacions), de recloure Amèrica al seu interior («America first»), encara que perdi influència internacional, de discutir les formes de poder tradicionals... Hi podríem afegir «i valors associats», però segurament ens equivocaríem de ple en ple.
Perquè durant aquestes últimes dècades, el sector dretà (o no liberal, o il·liberal, com diuen a Hongreia i a Polònia), el sector populista ha fagocitat el discurs de l’esquerra. I, com que ho fa als Estats Units, ho fa arreu del món. Donald Trump es va presentar com l’abanderat dels pobres, dels desvalguts, d’aquells que han estat bandejats per ‘les elits’ (representades pel Partit Demòcrata, pels esnobs que tenen diners, beuen vi i porten camises de fil, mentre ells -els republicans- pateixen la desindustrialització, beuen cervesa barata i mengen hamburgueses i porten camises de quadres i pick-ups amb banyes de búfal al davant). L’episodi de l’assalt al Capitoli per part de les hordes trumpistes no constitueix un episodi menor. I cada dia sorgeixen sèries fetes a Amèrica en què es torna a plantejar -de moment, en el camp de la ficció- la possibilitat d’una guerra civil entre les dues faccions radicalment enfrontades.
A Europa, la «guerra cultural» s’està estenent com una taca d’oli. Pertot arreu, l’extrema dreta, els populismes diversos i l’antipolítica en general s’estan apropiant del malestar de la gent per acostar l’aigua al seu molí. Aquí també s’hi nota la petjada de Banon. Aquí també s’apunta directament George Soros com a epicentre de l’eix del mal. Aquí també s’ha fagocitat el discurs de l’esquerra tradicional per blindar la ideologia de la dreta més extrema. Arreu podem observar com els extremistes parlen pels treballadors, pels desafavorits, per aquells que pateixen la crisi energètica, la inflació desbocada, els problemes d’habitatge, l’abús per part dels privilegiats, i els ofereixen solucions que solen ser molt simples (i sovent tergiversades i inaplicables). O, senzillament, absurdes.
Així, ens trobam, sistemàticament, polítics clamant contra els polítics, o contra «la classe política». Individus que atien les més baixes passions llançant-les, justament, contra els més desafavorits: els immigrats, els sense sostre, les minories sexuals, les minories nacionals, les feministes... I aconsegueixen que als barris perifèrics de les grans ciutats d’Europa, on abans els partits de l’esquerra guanyaven sense fer campanya electoral ara hi triomfi l’extrema dreta. O les extremes dretes. Amb un discurs que, pedra a pedra, maó a maó, han manllevat, claríssimament, a les esquerres.
El drama de tot plegat, entre nosaltres, és que les esquerres encara no han trobat l’antídot, en aquesta guerra cultural desencadenada. Perquè els valors més reaccionaris van penetrant a poc a poc, com una gota malaia, dins la societat. I fa la impressió que no hi ha res sòlid a l’altra costat de la balança. Potser ja ha arribat l’hora d’anar-ho construint.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
El principal problema de la izquierda es que se ha subido al carro de las políticas identitaria. La discriminación positiva no deja de ser un tipo de discriminación. Y bueno, ya ni hablar de la falta de autocrítica.
Tal vez @ sr Bernat, uno debiera empezar por preguntarse, honestamente, si quiere seguir siendo parte del problema, o sumarse, individualmente, a la solución.