Escòcia

Llavors els mitjans de comunicació espanyolistes varen posar l’accent, sobretot, en el fet que el Regne Unit i el Regne d’Espanya tenen uns orígens i uns fonaments molt diferents. Així, tots veien la cosa més normal del món que allà es pogués fer el referèndum i que a Catalunya no es pogués (perquè així ho estipula la Constitució espanyola; al Regne Unit no en tenen, de constitució). Ara, emperò, l’accent s’està posant en el fet que el Tribunal Suprem britànic ha dit que no es pot fer referèndum sense acord entre els dos governs. Cada vegada, per tant, es remarca allò que convé a una determinada opció política, en comptes de mirar d’informar amb un mínim d’objectivitat (o, com a mínim, mirant de dissimular la bandositat dels que pretenen informar).

Certament, els fonaments constitutius del Regne Unit i els del Regne d’Espanya són molt diferents. El Regne Unit es forma com una «unió voluntària de nacions» (nacions que, evidentment, són esmentades: Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord). Estan junts perquè volen i, per tant, segons aquest fonament, si una de les nacions vol deixar de fer-ne part ho pot fer, de manera unilateral i sense demanar permís a ningú. Perquè, en cas contrari, ja no seria una «unió voluntària de nacions».

El Regne d’Espanya, per contra, es fonamenta en l’Estat espanyol sorgit amb posterioritat a la Guerra de Successió i als Decrets de Nova Planta. Es basa, per tant, en la conquesta dels Països Catalans (i l’Aragó) per part de Castella. Per això, des de principis del segle XVIII s’ha posat tot l’esforç a imposar el castellà pertot arreu, a fer entrar amb calçador una identitat nova a mitja Espanya i a esborrar -com a conseqüència- la identitat catalana (dita a llocs valenciana, mallorquina, eivissenca, etc). Enlloc es diu que Espanya sigui una «unió voluntària» (perquè és obvi que no ho és) i molt menys «de nacions» (perquè a l’Altiplà no reconeixen com a nacions ni Euskadi, ni Galícia ni els Països Catalans).

Digui el que digui el Tribunal Suprem del Regne Unit, a Escòcia ho continuen tenint més fàcil que no a Catalunya. Si UK és una unió voluntària de nacions, només la voluntat de cadascuna el pot continuar mantenint unit. O es carregaran els fonaments de la unitat, i, per tant, aquell estat passarà a ser una cosa completament diferent de la que ha estat fins ara. I, contràriament, si és la voluntat el fonament de la unitat, aquesta es pot trencar senzillament a través d’unes eleccions plebiscitàries, com ja ha insinuat (o dit clarament) la primera ministra d’Escòcia Nicola Sturgeon. És clar que, segurament sense pretrendre-ho, el govern escocès s’ha ficat en un embolic totalment innecessari. Perquè, com ha dit l’exprimer ministre Alex Salmond, un parlament que tengui la categoria de tal no ha de demanar permís a ningú per prendre les decisions que consideri més adients sobre la sobirania que representa. Dit d’una altra manera, el Parlament escocès pot decidir allò que trobi sense haver de demanar permís a cap tribunal, que mai, per alt que sigui, no pot estar per damunt de la voluntat popular, expressada a les urnes.

Els matisos recorden molt el desenllaç del judici a la mesa del Parlament de Catalunya que presidia Roger Torrent i de la qual era vicepresident l’eivissenc Josep Costa. Torrent i ERC han mostrat l’absolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com una victòria. Malgrat l’absolució, emperò, Josep Costa impugna el judici, perquè no fer-ho és acceptar que el TSJC pot decidir sobre coses que només corresponen al Parlament.

De la qüestió escocesa continua frapant-me d’allò més la posició de la Unió Europea: Escòcia és europeista. Els escocesos volen reingressar a la UE. Només la nació anglesa, al Regne Unit, va votar per sortir de la UE. I, en canvi, des de Brussel·les impera un silenci que eixorda.