El cost de bloquejar la democràcia

De la inacció europea d’aquells dies n’han sortit moltes xacres que, a primera vista, potser no resulten del tot evidents. Però tal vegada ens ajudaria a interpretar-les una lectura acurada, posem per cas, de les reflexions (anteriors als fets) de persones com ara Bill Clinton, o com Anna Stanic, o com John Carlin, o d’altres. Posar fre a les urnes, sigui qui sigui que n’hi posi, sempre comporta costos. I no defensar-les, òbviament, també.

Clinton ens va deixar un aforisme impagable, que a Europa no varen saber (o no varen voler) llegit: «El món serà talibà o serà català». Que Europa, en el seu moment, optàs pel talibanisme només pot fer mal a Europa. De retop, naturalment, en fa també als Països Catalans. Però, per començar, en fa a Europa. I molts dirigents europeus encara no ho han volgut entendre, o no estan en condicions de captar-ho. (Dit entre parèntesi i sumat a aquesta reflexió: no crec que sigui poc rellevant el fet que hi hagi un parell de jacobins espanyols papallonejant al voltant del major escàndol que ha sacsejat el Parlament europeu en les últimes dècades).

I, d’aquella malastrugança, n’ha derivat el clima polític que es viu actualment. Es veu que la cosa no podia anar d’altra manera. Els poders de l’estat (espanyol) s’esbatussen obertament entre ells a la vista de tothom. El poder judicial fa tot el possible per impedir portar a terme la seua tasca al poder legislatiu. El Parlament es troba segrestat pel Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i d’altres tribunals i audiències amb noms d’inigualable pompositat. Els mitjans de comunicació estan dividits, tot i que la majoria fan costat a la part no elegida democràticament del conflicte esmentat. Alguns s’hi dediquen amb un hooliganisme que hauria de fer envermellir qualsevol estudiant de primer de Periodisme. Cada dia podem veure figures d’aquest àmbit convertits en una mena de sacerdots ungits de la religió dominant al Regne, que, per descomptat, per si algú encara no ho havia notat, és el nacionalisme espanyol. A Espanya, com a d’altres llocs del món, s’ha substituït la religió històrica pel nacionalisme agressiu (projectat bàsicament contra les minories interiors, mai contra el cosí de Zumosol).

Bloquejar la democràcia té un cost. I acaba fent mal a tothom. És igual que quan algú decideix no col·laborar amb algú altre per a una finalitat que els vendria bé als dos (només perquè un dels dos desitja més el mal de l’altre que no el benefici propi). Tenc sobre això que dic una anècdota que guard al cap dels anys perquè, en el seu moment, em va deixar ben colpit. En certa ocasió, en una instància paneuroepa, hom havia decidit treure l’espanyol de la interpretació d’ofici a la sala de premsa. Tot quedava en anglès, francès i alemany, mentre no es digués el contrari. Aleshores un servidor va proposar a un representant (espanyol i hispanoparlant) de la institució de col·laborar: jo donava suport a la presència permanent de l’espanyol a la sala de premsa i ell donava suport a la petició d’oficialitat del català a la Unió Europea. No hi va haver acord. L’interfecte es va estimar més que la seua llengua quedàs relegada que no que la nostra tengués un paper (encara que fos menor) a les mateixes instàncies.

Com que, contràriament al que ocorre en la religió catòlica (que accepta tres persones i un sol Déu vertader), a la religió espanyolista només n’hi quep un, de subjecte polític, tot sovent s’ha de distorsionar la realitat bloquejant l’exercici de la democràcia. I aquesta xacra ho acaba corcant tot. Per això constituiria un autèntic acte de cooperació, el desbloquejament. I contribuiria a sanejar totes les institucions del regne. Però la cosa no va per aquí. N’hi ha que s’estimen més que tot se’n vagi pel pedregar que no que els apòstates i els heterodoxos puguin tenir un lloc sota el sol.