Toni ‘Pujolet’, el fill del mestre d’aixa que feia llaüts a mil pessetes el palm

Descendent de mestre d’aixa

El pare d’en ‘Pujolet’, que també es deia Toni, era mestre d’aixa. «Els ‘Pujolet’ tenien una certa tendència a les embarcacions, estaven tant a la mar com a terra», assegura en Toni. «Feien de tot. A canvi d’un jornal de llaurar, arreglava una arada o una bota o feia un cubell. També feia fusteria més fina, com s’escancell de Sant Josep, el vell, el va fer a mà, també dos confessionaris. Encara n’hi ha la tira, fets seus, que encara naveguen», assenyala ‘Pujolet’.

El llaüt que més solia fer era el de 23 palms. «Encara conserv bona part de les seves ferramentes, i si n’hi faltaven se les feia ell mateix. Hauria fet meravelles amb les màquines d’avui dia. Amb un fals escaire i un compàs, que eren les principals ferramentes per fer un barco, és increïble que sabessin fer càlculs tan exactes sense haver anat a escola».

A l’hora de fer un llaüt, el seu pare i l’home que l’havia encarregat quedaven per anar a triar la fusta. «A la part alta de sa Talaia la fusta era més bona. Ell s’emportava dues o tres plantilles i marcaven les peces que els feien falta, les duien a serrar i llavò s’havia d’esperar que la fusta s’assecàs a l’ombra durant un any. No es podien equivocar. I després començaven a fer el llaüt, completament a mà», recorda ‘Pujolet’. «Quan s’acabava un llaüt es batiava i es feia una festa molt grossa. Venia mossènyer ‘Coques’ i hi havia bunyols i vi per a tothom. I llavò es duia a la mar i tothom hi anava darrere a veure si nedava bé o si anava una mica de caire». Un llaüt pel qual es pagaven mil pessetes (sis euros) cada palm, així que si l’embarcació era de 23 palms el pare d’en ‘Pujolet’ cobrava 23.000 pessetes, el que ara serien uns ridículs 138 euros.

Apunta en ‘Pujolet’ que li hauria agradat continuar amb la trajectòria del seu pare, «però ell ens deia que Sant Josep era fuster i havia mort pobre». De fet, «ell havia arribat a aquesta casa amb una escudella i una cullera de fusta. Tota l’altra arreuada s’ho va fer ell mateix. Abans vivíem molt bé sense les comoditats d’ara», assegura en ‘Pujolet’.

El West End

Aquest josepí va començar a treballar en la indústria turística l’any 1962. Abans, ja havia començat a estudiar idiomes perquè la seva idea era guanyar-se la vida amb els turistes. El seu mestre de francès i anglès va ser el mestre des Coll des Jondal, que treballava d’intèrpret a la Cova Santa. «Em deixava entrar amb els turistes per entrenar-me. Després em vaig matricular a l’institut americà per treure’m un títol d’anglès. Amb 15 anys ja vaig anar a treballar a l’hotel Bahía, un asturià estava de maître, es diu Celso. Allí començaves d’aprenent, després d’ajudant, de cambrer i al final de maître. Tot s’aprenia a força de treballar», explica en ‘Pujolet’.

En aquest sentit, assenyala que abans la feina a la restauració s’organitzava d’una manera molt diferent de la d’ara. «Havien de passar anys perquè un ajudant s’atraqués a una taula. Cada cambrer tenia el seu torn i abans de començar a treballar et passaven revista a les ungles, havies de dur la corbata al seu lloc i els calçons i la camisa ben planxats i sense taques».

Celso, l’asturià, s’emportà a Toni Cardona al Celler El Refugio, també a Sant Antoni i situat en un antic refugi de la guerra que va convertir «en un dels restaurants més cars d’Eivissa. Venia gent com el güelo de l’actual rei, don Juan, a qui vàrem servir moltíssimes vegades».

Després de fer el servei militar de forma voluntària per haver-hi de passar menys temps, va estar quatre o cinc anys de maître a l’hotel Stella Maris. ‘Pujolet’ va tenir l’oportunitat d’anar a treballar a Suïssa, però la va rebutjar perquè «estava una mica cansat. Les temporades eren de nou mesos i quan acabaves tenies ganes de festejar i anar amb l’al·lota». Toni Cardona assenyala que en aquells temps «no anàvem tant de discoteca com ara. Al Playboy hi havíem anat, després a Ses Guitarres. Tots els bars tenien música en viu i a les dotze de la nit s’aturava. No hi havia bars amb altaveus, mentre que a les tres de la matinada les discoteques tancaven. El West End el vaig veure fundar. Era un lloc sofisticat, on la gent anava vestida de llarg i amb ‘pajarita’, però va morir d’èxit. Es varen començar a llogar negocis a estrangers i a qualsevol garatge es venien patates fregides. Ara és molt mal de tornar endarrere».

‘Pujolet’ també és conegut per haver regentat una botiga a sa Raval de Sant Josep, que es va inaugurar el 1972. «A cas sogres ja hi havia botiga, però no era exactament allí. En un temps s’hi havia venut gasolina, ciment, carnisseria… L’hem tengut 47 anys. En el 72 es va fer la botigueta petita amb la meua dona i la seva germana. El solar era de la meva dona i la botiga era de les dues. Li compràrem la meitat de la botiga a la meva cunyada i la férem créixer tot el que donava el terreny. Sempre havíem fet confecció de tovalles i tovallons, que es deia punt canari. A casa ja ho feien per ca na Prats de Sant Antoni. Arribàrem a tenir encàrrecs que els fèiem amb un any de temps, sobretot alemanys que els agradava molt el lli. Ens especialitzàrem en confecció, joguerois i souvenir», recorda ‘Pujolet’.