Una au pair, llegeixi’s una cuidadora d’infants petits, comenta a una de les meues filles que enguany té una feina relativament tranquil·la, perquè té cura d’uns nens (tots de menys de tres anys) que no li donen mica de feina: es passen tot el temps amb l’ipad, interaccionant tranquil·lament amb aquelles coses que els criden més l’atenció. Les generacions nascudes després de la caiguda del Mur de Berlín tenen les tecnologies de la informació i de la comunicació tan incomporades a la seua vida diària que ni les noten. Formen part d’allò en què no fa falta pensar, com respirar o moure’s.

Entre els vuitantes i els norantes del segle passat ja s’observava alguna cosa de tot això. Record que vaig acceptar de coordinar, en un centre educatiu, un projecte sobre incorporació de mitjans audiovisuals a l’Eduació, sense tenir-ne ni idea, perquè estava convençut que els meus alumnes ja sabrien com manejar un vídeo o com fer funcionar una càmera per filmar o com fer anar una màquina digital. Jo no en sabia, però sempre hi havia algun alumne que sabia fer anar els aparells. La meua feina consistia, bàsicament, a buscar-hi la productivitat pedagògica (cosa que, amb una mica de creativitat, he de reconèixer que no costava massa).

La generació que ara té trenta anys ja ha crescut en una societat marcada per les tecnologies de la informació i la comunicació (això que, usant les sigles, en diuen les TIC). Les tenen plenament incorporades al seu disc dur, i les fan servir per a tot allò que consideren necessari.

Els que passam dels cinquanta ens hi hem adaptat com hem pogut, i hem de pensar-nos-ho, fins i tot per fer servir aquelles eines a les que puguem estar més habituats. Però els joves, els joves, senzillament, hi respiren, amb les TIC. No hi han de pensar, formen part del seu quefer quotidià, les porten ben endins i això és un fet al qual no li donen cap importància. Com no en donam a anar amb bicicleta o a saber nedar, els que som capaços de fer-ho. No puc entendre, per tant, el paper que les antiquades TIC fan dins els programes educatius. Per exemple, quan es fan les programacions dels cursos acadèmics, encara es deixa un apartat perquè els diferents departaments diguin què faran a través de les TIC. No deixen, emperò, cap espai per dir com educaran el diafragma per respirar bé, com es dedicaran a caminar pels passadissos o com pujaran les escales. Sobre aquests temes, prou més controvertits (i igual de vells), res de res. Però, en canvi, s’ha de deixar constància sobre què es farà a través de les TIC.

Un altre exemple: en els cursos de formació del professorat hi ha una sobreabundància de TIC. Es poden trobar cursos sobre aplicació de tal o tal programa informàtic, sobre ús de determinades eines vinculades a les tecnologies de la informació i la comunicació, i un llarguíssim i embafador etcètera. La gent s’hi apunta per fer punts, naturalment. Però tothom qui té menys de trenta-cinc anys ho troba, senzillament, al·lucinant. Tan al·lucinant com que un curset de macramè doni més punts a l’hora de trobar feina com a professor que no una doble titulació en una carrera vinculada a la de la primera llicenciatura o graduació.

Habitualment, aquests tipus de cursos estan farcits d’alumnes que, de la matèria ensenyada, en saben molt més que no els professors que la imparteixen. I que, a més, no donen cap ni una importància a aquest coneixement, de tant incorporat que ja el tenen a la seua vida quotidiana.

Avui dia, dedicar-se a fer cursos de formació del professorat (o de l’alumnat) basats en l’ús de les TIC ha quedat tan antiquat com si es fessin cursos d’Urbanitat, de Tasques de la Llar per a senyoretes o de principis bàsics del Nacional-Catolicisme (encara que això que segur que comptaria amb el suport de determinats personatges públics ben coneguts de tothom).

Curiosament, les TIC ja fa temps que fan olor de naftalina, però n’hi ha que encara no ho han notat, de tanta arna que porten a sobre.