Vigència de l’obra de Pompeu Fabra

Amb la sornegueria que el caracteritzava, Josep Pla deia que Fabra havia estat el català més important del segle XX, perquè havia començat una empresa, l’havia realitzada i havia aconseguit de completar-la, d’acabar-la. Pla es referia, naturalment, a la feina de dotar de gramàtica normativa i de diccionari normatiu la llengua catalana. Passats cent anys, podríem pensar que l’obra de Fabra ja no té gran vigència, podríem caure en la temptació d’oferir-ne una visió historicista, sense altre interès.

Res més lluny de la realitat. Fabra va dur a terme la seua obra perquè sabia emmarcar la llengua dins els límits socials, històrics i polítics en els quals es pot dotar de sentit la tasca normativitzadora i unificadora. Pompeu Fabra, clar i ras, volia dotar el català dels instruments necessaris perquè pogués esdevenir plenament la llengua nacional per a la comunitat de catalanoparlants, per als parlants de tots els Països Catalans. Per això, va fonamentar la seua gramàtica i el seu diccionari normatius en uns quants pilars bàsics, que han permès que la nostra llengua sigui el que és avui:

a) Unitat de la llengua.-Les llengües de comunitats que no compten amb estat propi, si tenen una extensió territorial gaire gran, tendeixen a la dispersió. Vegem, per exemple, les dificultats immenses que tenen a Occitània per aconseguir arribar a acords que permetin avançar-hi cap a una gramàtica unificada. Encara no la tenen ni fa la impressió que l’hagin de tenir en poc temps. Nosaltres la vàrem aconseguir perquè Fabra tenia un sentit molt clar de la unitat de la llengua. La normativa precisament contribueix a refermar aquesta unitat. Sense normativa, la llengua s’hauria pogut disgregar en un estol de dialectes més o menys interconnectats, però lluny de la consciència d’una llengua unificada (entre els seus parlants).

b) Genuïnitat del català.-Quan Fabra va emprendre la seua tasca de normalització de la llengua (en termes de l’època; avui en diríem de normativització), el català era una llengua molt interferida per l’espanyol (pel francès, a la Catalunya del nord). Una de les tasques que va dur a terme Pompeu Fabra va ser la de “descastellanitzar” la llengua formal, la llengua que ara en diríem estàndard. Es tractava de recuperar el màxim de genuïnitat per a la llengua catalana, tot evitant emperò un registre massa allunyat del que parlava la gent habitualment.

c) Estandardització de les solucions habituals.-Es tractava, senzillament, de seguir les normes generals de la lingüística (amb especial atenció a la Romanística, encarregada de l’estudi de les llengües romàniques), a l’hora de buscar solucions ortogràfiques o lèxiques per a la nostra llengua. Davant la interferència patida durant segles per part de l’espanyol, es tractava de buscar les fórmules i les solucions més adients atenent al conjunt del nostre entorn lingüístic, i no només a la satel·lització en relació a la llengua castellana.

La obra compta amb plena vigència
Avui l’obra de Pompeu Fabra compta amb plena vigència. Certament, a nivell escrit (i a nivell oral formal), la unitat de la llengua catalana resulta inqüestionable. Però la consciència d’unitat lingüística de tant en tant trontolla. I els adversaris de la plena normalitzció de la nostra llengua sempre busquen la divisió de la comunitat lingüística catalana, tot accentuant les diferències entre les variants dialectals i posant emperòs a la difusió del registre estàndard comú de la llengua. Afermar la unitat lingüística sense desmerèixer la variació dialectal constitueix un dels reptes que avui té plantejada la nostra comunitat lingüística, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.

Quant a la genuïnitat de la llengua que parlam, què n’hem de dir. La interferència lingüística continua perquè encara no comptam amb una situació social de plena normalitat de l’ús de la llengua. Fins que no la tenguem, patirem interferència i haurem d’estar atents a la genuïnitat. Moltes vegades, encara avui, feim servir termes que ens pareixen genuïns però que, en realitat, constitueixen calcs escandalosos de la llengua interferidora.
I la satel·lització lingüística (i, sobretot, mental) en relació a l’espanyol ens duu massa sovent a no fixar-nos en les normes generals comunes de la romanística. I és aquí on es veu d’una manera més clara el provincianisme que sovent arrossegam.

Si l’obra de Fabra continua tenint plena vigència, si en tenen les seues preocupacions principals per la llengua, no podem dir menys del seu exemple cívic, del seu caràcter de ciutadà exemplar. Però això ja formarà part d’un altre paper.