Fracisca Marí Marí recorda amb molta alegria els seus dies de joventut a Can Toni Miquel, el casament de la vénda de Cas Ripolls del poble de Sant Joan on nasqué el 1933. I no és per a menys, ja que a ca seva foren nou germans –amb vuit al·lotes i només un al·lot– sent ella la quarta més gran. «Passàvem el dia rient i barallant i no pareix que haguéssim passat mal temps, però treballant cada dia com a negres», recorda na Fracisca.
Tot i ser una família tan nombrosa i que en aquell temps no hi havia gaire abundància, na Fracisca assegura que no es passava fam. «Jo no he vist passar mai fam, però no menjàvem el que volíem sinó el que teníem. Teníem una manada de bestiar i fèiem formatges i matàvem un anyell en voler però no en podíem guardar la meitat perquè no teníem ni congelador ni nevera. Si bé és cert que amb tots els que érem no necessitàvem gaires dies per menjar un anyell», apunta na Fracisca.
Sense escola
La Guerra Civil provocà que na Fracisca no pogués anar a escola. «Les dues germanes més grans i els més petits sí que hi anaren però els d’enmig no poguérem perquè va entrar el Moviment i hi havia temporades que no hi havia mestre», explica. No obstant això, la germana més gran, na Maria, «a les nits ens ensenyava de tot, també a cosir. Almenys sabíem posar el nostre nom perquè llavor deien que les dones no havien de mester anar a escola».
Havent-hi tantes dones a una casa, era habitual en aquells temps que els joves del poble anassin a la casa a fer bromes sovint. «No ens deixaven festejar cada dia, només els diumenges i no tots els dissabtes, però finestrers n’hi havia cada dia: a la cuina hi havia dos finestres i sempre hi havia caparrots que tataven», explica. Fins i tot una vegada arriaren pel fumeral una gavardina i una manta «que si no les haguéssim salvat, s’haurien cremat».
De fuita
Na Fracisca es casà ben joveneta amb en Joan de Can Pou després de festejar-hi un parell d’anys i de fugir amb ell. «Hi va haver una persona que em va començar anar darrere per fer-me casar amb un altre i jo no volia, així que vaig fugir amb ell», assenyala.
Na Fracisca d’en Pou cosí durant molts anys i va ser de les primeres que començaren a confeccionar moda Adlib. «Fèiem camises de dormir de Can Mestressó, després férem mocadors i al final vaig fer molts sous amb na Maria de ses Figueretes, on fèiem tota classe de roba. Llavor no li dèiem Adlib perquè no havíem sentit a dir aquest nom mai; per naltros era la roba de sempre», afegeix.
La gran afició de na Fracisca sempre ha estat el ball de saló: «No anàvem a dormir cap dia que no balléssim abans».
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
I tú què saps de sa nostra llengua i sa nostra cultura? Això ho ha de dir un eivissenc, que sempre ho sabrà millor que no un foraster.
¿Tataven per LA cuina? Una ibicenca jamás hablaría así. SA cuina. ¿Qué tenéis contra el ibicenco en Prensa Pitiusa?