A més de la botiga, la felicitat a ca n’Enrique també desaparegué amb l’assassinat del seu pare durant el conflicte bèl·lic. Sa mare quedà amb quatre fills a càrrec seu. «D’allí endavant vaig conèixer les garroves, el pa de dacsa i el pa d’ordi», assegura n’Enrique, que recorda quan baixaven a Vila a comprar garroves al magatzem que els de Can Ric tenien a la plaça des Parc. «Allí les erugues feien córrer les garroves», explica en Tonió. Ell i uns companys d’aventures, de petits, descobriren «un tresor» en forma de garroves amagat dins el forn d’una casa situada a Cas Serres mirant pel fumeral. «Començàrem a picar i a picar fins que férem un forat i hi entràrem. Les garroves estaven fornejades perquè no es corquessin», assenyala.
En la seva adolescència, ell i els seus germans «ens vàrem haver de mariscar per aquí i per allà». N’Enrique, amb 12 anys, marxà a Barcelona a viure amb uns tiets. S’hi està fins als 15 anys. «Aquella època allà també era molt dolenta, la cosa anava molt estreta. El meu tiet era ferrador d’animals i els dissabtes i diumenges anàvem al Reial Club de Polo de Barcelona, a Collblanc. Les circumstàncies, però, es posaren malament i vaig tornar cap a Eivissa». Durant la seva estada a la ciutat comtal en Manyà, una estirp molt coneguda de mestres d’aixa a l’illa, tornà a Eivissa «per anar a escola a sa preparatòria a Dalt Vila. Allí vaig fer amistat amb en Lluís Llobet i en ‘Nito’ Verdera».
D’aquesta època, el gener de 1944 i en plena Segona Guerra Mundial, recorda com va ser testimoni de la persecució entre un avió de combat alemany i un altre de britànic. «La façana de l’Ajuntament de Vila va quedar plena de bales», assegura en Tonió. Finalment, el Junkers Ju 88 alemany va ser ferit per l’avió britànic i els pilots s’estavellaren a prop de la costa de Portinatx, com bé s’explica al llibre ‘Días oscuros’ de l’escriptor Lluís Ferrer Ferrer. «Els pilots alemanys se salvaren i els record que estaven molt feliços prenent cafè al Montesol amb el casc i les ulleres d’aviador», recorda n’Enrique.
Picapedrer
En Manyà també es buscà la vida a Mallorca junt amb un dels seus germans. «Treballava, guanyava sous però també me’ls gastava. L’any 51 vaig tornar per fer el servei militar l’any següent», explica n’Enrique.
Després de llicenciar-se i d’estar els tres anys obligatoris a la reserva, pogué sortir del país i agafar les maletes per acompanyar la seva al·lota a l’Alger a la recerca de feina. «Si aquí estàvem malament, allí encara més. Teníem feina dies sí i dies no, havíem d’anar fins a la fi del món. Vaig enganxar sa guerra que hi havia i vaig estar en perill moltes vegades», apunta abans d’explicar una anècdota: «Estava a un bar esperant l’autobús i van entrar dos moros, un encalçava a l’altre amb un ganivet així de gros i li fot envestida. Jo estava recolzat damunt l’aparador i em va passar el ganivet per davall l’aixella».
En tornar a Eivissa, n’Enrique Torres treballà com a picapedrer. «He vist tombar molts edificis que els havia vist fer», assenyala. Des de l’any 70 treballà al servei de manteniment de l’hospital i s’hagué de jubilar forçosament l’any 1989 perquè començà a perdre la vista.
Les abelles també són una de les seves passions i n’Enrique va ser un dels impulsors de l’Associació d’Apicultors d’Eivissa.
También puedes ver la entrevista en TEF TV aquí
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.