Enrique Dumont: «A Santa Eulària encara em coneixen com ‘Panalito’»

| | Ibiza |

Valorar:

Avui s'asseu a Sa cadira des majors n'Enrique Dumont, conegut como 'Panalito', un belga que arribà fa 50 anys a Santa Eulària i ja no se n'ha entornat.

14-03-2019 | Youtube: Televisió d'Eivissa i Formentera

Cinquanta anys enrere, allò que els belgues coneixien d’Eivissa era el Club Punta Arabí, a la zona des Canar, i allí va ser on n’Enrique Dumont es va dirigir aconsellat per un compatriota que un any abans havia estat de vacacions a l’illa, tot i que, inicialment, la seva intenció era instal·lar-se a Vila. La raó? A n’Enrique li agradava molt ballar i el lloc ideal l’any 1969 era la discoteca Lola’s. «Vaig estar un any sense treballar buscant establir-me a Eivissa i vaig trobar, al costat del Clive’s, un local però l’amo no me’l va poder llogar. Així que vaig tornar a Santa Eulària i vaig posar en marxa un petit negoci que es va dir Panalito, que era una creperia. La paraula francesa gofre vol dir ‘panal’ en castellà i un amic meu em vaproposar el nom de Panalito. Hi ha gent a Santa Eulària que encara em coneix així», explica n’Enrique

Dumont va néixer a un poble molt pròxim a la frontera francesa i des de ben jove el seu objectiu va ser establir-se a França, concretament a París, on vivia el seu padrí. «Però mai ho vaig aconseguir», apunta amb una mica de tristor. Això sí, abans d’arribar a Eivissa també visqué un temps a Sudàfrica. «Quan va morir Franco em va entrar por i me’n vaig anar a viure a les Antilles Franceses, a les illes de Martinica i Guadalupe. Això sí, res com viure a la casa pagesa coneguda com sa Rota, on abans d’ell s’establiren més d’un centenar de hippies o peluts, que així era com es coneixien a Eivissa, molts dels quals varen ser enviats en barco cap a la península per la policia. «Hi havia un alemany que cobrava un duro (5 pessetes) a cada persona per dormir dins dels corrals o davall dels arbres. Aquesta gent, que eren més de 150, anava a robar la fruita dels horts. Una vegada hi va anar la policia i els va dir que només podien quedar 50 persones a la casa», assenyala n’Enrique.

Després de la creperia, n’Enrique muntà a principi dels anys 80 un restaurant, Chez Henri, al carrer de Sant Vicent, molt prop de l’Ajuntament de Santa Eulària, on ell feia de cuiner i la seva dona atenia els clients.

A n’Enrique Dumont no li agrada el turisme de luxe que es promociona a altres llocs d’Eivissa i destaca que a Santa Eulària hi ha un turisme més familiar. «Hi ha clients meus que ara vénen a menjar al restaurant que té la meva filla», apunta.

Jubilat des de fa més de vint anys, ara passa els dies cuidant del jardí de ca seva i visitant el colomar que en Toni Torres ‘Marçà’ té a ca seva, una afició, la de la columbofília, que li ve de família, ja que el seu pare era un gran amant d’aquests animals.

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.