Cinquanta anys enrere, allò que els belgues coneixien d’Eivissa era el Club Punta Arabí, a la zona des Canar, i allí va ser on n’Enrique Dumont es va dirigir aconsellat per un compatriota que un any abans havia estat de vacacions a l’illa, tot i que, inicialment, la seva intenció era instal·lar-se a Vila. La raó? A n’Enrique li agradava molt ballar i el lloc ideal l’any 1969 era la discoteca Lola’s. «Vaig estar un any sense treballar buscant establir-me a Eivissa i vaig trobar, al costat del Clive’s, un local però l’amo no me’l va poder llogar. Així que vaig tornar a Santa Eulària i vaig posar en marxa un petit negoci que es va dir Panalito, que era una creperia. La paraula francesa gofre vol dir ‘panal’ en castellà i un amic meu em vaproposar el nom de Panalito. Hi ha gent a Santa Eulària que encara em coneix així», explica n’Enrique
Dumont va néixer a un poble molt pròxim a la frontera francesa i des de ben jove el seu objectiu va ser establir-se a França, concretament a París, on vivia el seu padrí. «Però mai ho vaig aconseguir», apunta amb una mica de tristor. Això sí, abans d’arribar a Eivissa també visqué un temps a Sudàfrica. «Quan va morir Franco em va entrar por i me’n vaig anar a viure a les Antilles Franceses, a les illes de Martinica i Guadalupe. Això sí, res com viure a la casa pagesa coneguda com sa Rota, on abans d’ell s’establiren més d’un centenar de hippies o peluts, que així era com es coneixien a Eivissa, molts dels quals varen ser enviats en barco cap a la península per la policia. «Hi havia un alemany que cobrava un duro (5 pessetes) a cada persona per dormir dins dels corrals o davall dels arbres. Aquesta gent, que eren més de 150, anava a robar la fruita dels horts. Una vegada hi va anar la policia i els va dir que només podien quedar 50 persones a la casa», assenyala n’Enrique.
Després de la creperia, n’Enrique muntà a principi dels anys 80 un restaurant, Chez Henri, al carrer de Sant Vicent, molt prop de l’Ajuntament de Santa Eulària, on ell feia de cuiner i la seva dona atenia els clients.
A n’Enrique Dumont no li agrada el turisme de luxe que es promociona a altres llocs d’Eivissa i destaca que a Santa Eulària hi ha un turisme més familiar. «Hi ha clients meus que ara vénen a menjar al restaurant que té la meva filla», apunta.
Jubilat des de fa més de vint anys, ara passa els dies cuidant del jardí de ca seva i visitant el colomar que en Toni Torres ‘Marçà’ té a ca seva, una afició, la de la columbofília, que li ve de família, ja que el seu pare era un gran amant d’aquests animals.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.