Donau-los uns siurells i que bufin

Com si això no passàs fa un any o fa quinze. I jo em pregunt: de què l’hem de netejar, la nostra imatge?, on és que ens hem tacat? A veure, intentem analitzar-ho: són els turistes (normalment britànics, en efecte), que es tiren o es cauen dels balcons; són els turistes, que practiquen fel·lacions a canvi de copes en un local; són els turistes, que consumeixen drogues caníbals o carnívores o omnívores i beuen fins que la cervesa els surt de les orelles. Són ells.

És a dir, que hem de fer campanya al Regne Unit per arreglar el que els propis britànics han espanyat a ca nostra? Com que vénen a vomitar als nostres carrers (perdonau la meua falta de delicadesa), hem d’anar a fer net Carnaby Street? Ho he entès bé? I aquesta campanya es pagarà amb els meus impostos? Són ganes de tirar els sous.

Si ve aquest tipus de turisme és perquè troba un producte que satisfà les seues necessitats. Ni més ni menys. Vénen perquè els donam el que volen. És la llei de l’oferta i la demanda: ells busquen sol i poder beure fins a perdre els sentits. I això és el que els donam: la possibilitat de beure i col·locar-se sense pràcticament cap limitació. El sol i la platja els posa la Mare Naturalesa. Però, la resta, hi ha algú que els ho proporciona. Si en algun lloc s’ha de fer campanya és a ca nostra. Però campanya de control d’horaris, d’aforaments, de remors; i fer-la ara, no quan s’ha acabat l’estiu.

Per mor dels famosos fulletons del Consolat britànic, a l’Ajuntament de Sant Antoni li han caigut les bufetades de tots els costats. De la dreta i de l’esquerra. És ver que algunes frases de la campanya eren del tot desencertades. Però, si bé la forma no ha set l’adequada, trob que la finalitat sí que ho era: intentar conscienciar els turistes britànics dels riscos que corren, a veure si s’agafen això del ‘drinking’ i el ‘balconing’ amb una mica més de calma.

Pel que respecta al ‘mamading’, jo proposaria una acció diferent i radicalment baleàrica. Els siurells. Efectivament, la solució podria trobar-se en el que és, potser, el souvenir mallorquí més popular, i que també és ben conegut a Eivissa: el siurell, aquesta figureta d’argila amb l’afegit d’un xiulet, pintada de blanc i de colorins; un jugaroi innocent, ben polit i ben nostre. Que es reparteixin siurells als bars que freqüenten els britànics. I si a algú li agafen ganes d’amorrar-se a cap banda, que prengui el siurell i bufi. Amb això estic segur que el problema del ‘mamading’ als bars s’haurà reconduït. És el que haurien fet els Monty Python, tan anglesos, o més, que els hooligans que desembarquen cada estiu a Eivissa.