Bernat Joan i MaríEivissa20/07/14 0:00
TW8

Segurament mogut pel masoquisme, he llegit atentament els dos manifestos espanyolistes que s’han fet públics en relació al procés sobiranista que s’està vivint a Catalunya. Es tracta de dos manifestos aparentment molt diferents, un en la línia del Partit Popular i un altre en la línia de l’esquerra espanyola, per entendre’ns. El "socialista" és més mesurat, més educat. Les bancades socialistes dels diversos parlaments (estatal o regionals) solen ser, també, més educades que no les bancades populars (d’on surten tota classe de crits, bramuls i insults, sense –habitualment- que ningú els cridi l’atenció per aquest tipus de comportament).

El fet més sorprenent és que el discurs dels "intel·lectuals" és molt més dur que el discurs dels polítics. Presenta un grau molt més elevat de virulència, destil·la bilis pertot arreu, i s’hi nota una violència larvada que no es pot apreciar, ni de bon tros, en el discurs dels polítics.

El manifest de caire federalista –el primer que va sortir-, signat per Miguel A. Aguilar, P. Almodóvar, F. González Laxe, Liborio Hierro o Santos Juliá, entre d’altres, accepta que fa falta una reforma de la Constitució espanyola. I fan una proposta: prosen reformar la Constitució en clau federal. Però plantegen un federalisme de tipus jacobí, en què totes les "regions" o "estats federats" o el que siguin tendran exactament el mateix estatus. Dit d’una altra manera: que Extremadura o Castella-la Manxa seran en relació a Espanya el mateix que Catalunya o el País Basc (justament el principi espanyolista que distorsiona qualsevol tipus de negociació de caire territorial).

A l’hora de tractar l’adversari (és a dir, els sobiranistes de qualsevol sobirania que no sigui l’espanyola), ho fan amb duresa. Diuen, referint-se a la immensa majoria del Parlament de Catalunya, que "se proponen violentar la ley democrática, hecha por todos y para todos" ("los españoles", se sobreentén). I, després d’atacar qualsevol qüestionament de la legislació vigent, passen a atacar les idees, o els arguments, de la part sobiranista. Troben, per exemple, que les relacions entre l’Estat i les nacions no castellanes han estat un camí de roses, i que posar això en qüestió suposa una distorsió dels fets. En termes seus, "la afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado". En aquest context, el màxim que són capaços de proposar és "un mejor encaje institucional para Cataluña". Valenta proposta per a un poble que va escollir un parlament que compta amb dos terços de diputats que estan per la independència de la nació!

Encara que el fons sigui prou semblant, el to del manifest "Libres e iguales" resulta, encara, més virulent. Signen aquest manifest personatges com Vargas Llosa, Redondo Terreros, Joaquín Leguina, D. Gistau o Arturo Martínez-Reverte. Aquesta colla d’escriptors i expolítics en actiu, molt en la línia de la FAES i companyia, defensen que a l’enemic ni aigua. Escriuen el seu manifest, bàsicament, per aconseguir dues coses: que s’apliqui de manera molt estricta la legislació vigent (que, naturalment, deuen considerar del tot immodificable, digui el que digui la majoria de la societat) i, en segon lloc, que no hi hagi negociació entre l’Estat i Catalunya (és a dir, entre el govern de l’Estat i el govern de la Generalitat).

Sobre la flexibilitat i la cintura política, a l’hora d’abordar la qüestió del procés sobiranista, escriuen: "reclamamos al Estado que aplique toda la ley y advierta con claridad de las consecuencias de violarla. Ninguna infracción legal debe quedar impune y ninguna sentencia puede ser desacatada", i sobre la negociació són igual de clars i contundents: "rachazamos cualquier negociación" (és a dir, no hi ha res a parlar, diguin el que diguin les urnes).

Llegint els intel·lectuals orgànics de l’espanyolisme, ha augmentat exponencialment la meua confiança en una resolució del procés totalment favorable a la voluntat de la majoria de la gent de Catalunya. Davant el plantejament fet des del Principat, a l’hora d’intentar convèncer els catalans de la bondat de continuar dins Espanya, no són capaços de dir res més? En aquestes quatre ximpleries –altament inferiors fins i tot al discurs que fan els polítics, en general- basen tota la seua capacitat de convicció? No poden produir res més, aquests "intel·lectuals"? Francament, pensava que la cultura espanyola estava prou millor del que està.

I, d’altra banda, amb totes les bones causes que hi ha al món per fer manifestos, no han trobat res més interessant per atacar? Si els seus arguments diuen molt de la seua capacitat intel·lectual, el tema escollit diu molt de la seua qualitat moral, i de la seua ètica.