El temps del canvi ha arribat

Ja sé que el títol pareix un eslògan polític, però és que de política i de canvi va l’article. El temps del canvi ha arribat, en efecte. I ho dic sense ironia.

No només s’ha acabat el bipartidisme, que ha set la principal norma del joc democràtic espanyol durant les darreres dècades, sinó que també han canviat, quasi sense adonar-nos, moltes de les normes secundàries que regulaven el joc polític. Per exemple, que el president del Govern espanyol no s’enfronti als seus rivals en un debat, resulta, de sobte, una completa anomalia, una situació tan anacrònica que provoca més estranyesa que no indignació. En Rajoy, n’Aznar o en Zapatero (i també en Mas, a Catalunya) són polítics del segle XX; na Sáenz de Santamaría, n’Iglesias o en Rivera són polítics del segle XXI. Per alguna raó, no aconsegueix decidir en quin segle he de situar en Pedro Sánchez. I no és que cregui que els polítics d’avui seran millors que els del segle passat, però el temps passa per a tots, inclosos els partits, els governants i les oposicions. N’hi ha que es posen davant de tot, n’hi ha que saben seguir a roda i i n’hi ha que es queden endarrere per sempre.

Estam vivint una revolució, en termes polítics?... No ho crec. Però sí una acceleració molt forta, una precipitació dels fets, per dir-ho d’alguna manera; el canvi ha passat en només dos o tres anys. Estam vivint la caiguda d’un sistema excessivament esclerotitzat, ple de falses rigideses i de qüestions irrenunciables que aviat es demostraran del tot prescindibles, ple de tics que s’havien convertit en norma sagrada. No tenc cap dubte que, en els pròxims anys, la Constitució patirà una reforma que no serà merament cosmètica, i també és quasi segur que es modificarà la distribució de poder entre el centre i les autonomies. Les incògnites són com es farà i en quin lloc quedarem les Illes Balears i Pitiüses.

La culpa de tot la tenen els partits emergents. O, dit amb un major grau de veritat, la culpa de tot la té que hi ha moltíssims d’electors disposats a votar partits absolutament inexperts en política si amb això aconsegueixen desallotjar "els de sempre" del poder. A mi, Podem i Ciutadans em provoquen la mateixa desconfiança que causen en molts altres espanyols: és possible que Podem siguin els marxistes de tota la vida difressats de ‘nova política’, és possible que Ciutadans siguin els conservadors de tota la vida, que volen continuar tenint ben agafat el mànec de la paella. És molt probable. Però aquestes qüestions passen a un nivell secundari, perquè, el que s’espera primordialment de Podem i Ciutadans és que siguin instruments de canvi; han de servir per repartir el vot i impossiblitar la majoria absoluta, per obligar els partits a entendre’s, per assolir, en suma, un sistema democràtic més exigent.

Només tenc una esperança: que els pròxims debats sobre l’estat de la nació no siguin tan mortalment avorridors com han set els precedents; que en Rivera, n’Iglesias o n’Errejón serveixin per esvalotar una mica el galliner, per augmentar el nivell de l’oratoria parlamentària, que, de veritat, havia quedat a l’altura de la sola de les sabates. Quants de televidents eren capaços de suportar un debat sobre l’estat de la nació amb en Rajoy o en Zapatero de protagonistes sense quedar greument transtornats?... Jo dec ser un periodista del segle XX. Potser per això, desig que en aquest inici del segle XXI la qualitat del discurs polític millori una miqueta.

En aquest moment crucial de la política, hem de celebrar també que no es compti entre les files polítiques espanyoles (almenys, no encara) cap Marine Le Pen ni cap Donald Trump. Jo esper que no aparegui mai a Espanya cap cosa semblant. La xenofòbia, el racisme, la irracionalitat i el culte a l’estupidesa són les principals amenaces de la democràcia a Occident; amenaces absolutament interiors, no exteriors, que poden convertir-se en l’autèntic càncer del sistema. És una cosa que ja ha passat. Realment, del segle XX, hi ha moltes de coses que hauríem de deixar endarrere per sempre.