En japonès

De vegades, emperò, tampoc no acab d’entendre el català. O no entenc la manera que tenim els catalanoparlants de funcionar, i, sobretot, de relacionar-nos entre nosaltres mateixos. No entenc, per exemple, que s’estigui a la fase cinc de cinc en el procés d’autodeterminació de Catalunya i que, a les illes Balears, això no susciti cap tipus de debat públic, ni provoqui cap tipus d’acció per part de les nostres institucions. Estic convençut que, si anàssim a la London School of Economics, a la Facultat d’Economia de la Universitat de Harvard o, senzillament, a ca n’ESADE, a Barcelona, i explicàssim que no hi ha cap tipus de repercusió d’un procés cabdal a l a zona amb la qual té el màxim intercanvi econòmic, ningú no s’ho podria creure. Però això ens ocorre. Com ha ocorregut que la trobada entre Carles Puigdemont i Ximo Puig a València ha estat la primera trobada entre els presidents de les dues generalitats a la capital del Regne en molts anys, quan el veïnatge i les interrelacions de tot tipus (excepte polític, almanco fins ara) són del tot indiscutibles.

Certament, l’Estat tampoc no ho facilita. Ara parlen d’acabar determinats trams del Corredor Mediterrani allà cap al 2020, quan, segons la Unió Europea, ja haurien d’estar acabats. Recordem que l’UE ha amonestat diverses vegades el govern espanyol per aquesta qüestió, però el gallec fa com si sentís ploure (bona tàctica política, com s’ha demostrat repetidament), i, com diríem en la llengua nostra, qui dia passa any empeny.

La universitat no està gaire millor. Bé és veritat que a les facultats universitàries de València no hi ha cap problema a l’hora d’anomenar "català" la llengua suposadament vehicular d’aquelles institucions, o que a la nostra no t’apedreguen si fas la classe en la llengua del país. Però tampoc no es fomenta gaire la interrelació i l’intercanvi (fora de la formalitat de la Xarxa Lluís Vives, que engloba totes les universitats dels Països Catalans) entre investigadors d’arreu del domini lingüístic.

Per això no hi ha ningú, almanco que jo sàpiga, a la Universitat de les Illes Balears, que investigui res sobre l’impacte del procés d’autodeterminació català a les nostres illes (i es podria estudiar des del punt de vista econòmic, polític, jurídic, institucional, social, ambiental, estructural, lingüístic, literari, etc, etc, etc), ni que estudiï si la imbricada teranyina de xarxes que uneixen els Països Catalans s’està fent més densa i sòlida, es manté o es va afeblint. Com que ens toca directament, com que forma part dels interessos de la nostra societat, com que afecta la gent, supòs que no hi ha d’haver ningú que li presti el més mínim d’atenció.

Però, assortadament, m’equivoc. Sí que hi ha algú que ho analitza i ho estudia. Es diu Yashimoto Okuno i és professor de la Universitat d’Aik, al Japó. Es troba a Mallorca per veure l’impacte que la idea de Països Catalans té dins la societat mallorquina. I com es veuen des de Mallorca el Principat de Catalunya o el País Valencià. La primera sorpresa del professor Okuno en arribar a Mallorca va ser que es va trobar uns recepcionistes a l’hotel que no l’entenien en català. Se’n queixa al digital Diari de Balears. Entén que els recepcionistes d’hotel, aquí i a la Xina, han d’entendre la llengua del país i han de parlar-la (siguin d’on siguin, venguin d’on venguin, pensin el que pensin). Això val igual per a metges, professors, policies, jutges o arquitectes. O per a qualsevol persona que treballi en contacte amb d’altres persones.

Llegint l’entrevista que Diari de Balears li fa al professor Yashimoto Okuno pens que, amb el japonès em passa exactament el contrari del que m’ocorre amb l’espanyol: no el parl però l’entenc. O, com a mínim, em veig més amb cor d’entendre’m amb el senyor Okuno que amb la majoria dels meus conciutadans.