Una de les actituds més antipàtiques de les diferents institucions europees (sobretot de la Comissió Europea i del Consell europeu), en relació al conflicte que enfronta Catalunya amb l’Estat espanyol (o hauríem de dir amb la monarquia espanyola?), ha estat la seua capacitat de tirar pilotes fora. S’ha repetit, en forma màntrica, fins a l’extenuació, que el conflicte Catalunya-Borbònia era «un afer intern d’Espanya» i que, essent Espanya un país sobirà, no hi havia res a dir. Cada estat és sobirà de dirimir les seues trifulgues internes de la manera que consideri més convenient.

Als líders europeus els ha set absolutament igual si hi havia gent empresonada o exiliada per mantenir unes determinades postures polítiques, o fins i tot per la lletra d’una cançó de rap! No hi fa res. Els valors europeus, a l’interior de cada estat membre, es veu que no compten. Tampoc no els ha fet fred ni calor la imatge (que semblava impossible, a la Unió Europea) de la policia retirant urnes on la gent, amb paperetes, expressava la seua opinió sobre una qüestió concreta. Aquesta imatge, aparentment només possible a les zones on hi ha dictadura, es va veure l’1 d’octubre de 2017… i Europa no es va immutar. Va continuar mantenint el mantra que es tracta d’un «afer intern» d’un país sobirà.

Amb aquesta actuació, la Unió Europea ha demostrat una de les seues més grans febleses: posar per damunt la sobirania dels respectius estats en comptes de posar-hi els valors constituents de la Unió. La unitat de cada estat passa per davant dels valors democràtics, de la llibertat d’expressió, del respecte als drets humans, de la divisió de poders i de tot el que faci falta. Amb l’actuació dels seus líders, la Unió Europea ha posat en qüestió, d’una manera mai no vista, els seus valors fundacionals. L’”afer intern” ha passat per damunt de tot, inexorablement. I Europa ha quedat tenallada davant aquest subtil argument.
Però, ai las!, ha esclatat la crisi a Veneçuela, tot ha canviat radicalment. El conflicte que enfronta Nicolás Maduro i el chavisme per una banda, i Juan Guairó i l’oposició al chavisme per l’altra, es veu que no és un ‘afer intern’ de Veneçuela. O que, en qualsevol cas, la sobirania de Veneçuela és més permeable que no la de qualsevol estat membre de la Unió Europea. I s’atreveixen a dir-ne «Unió»!!

Els meus coneguts, o fins i tot les persones que segueixin aquesta columna, saben que no tenc cap ni una simpatia pels populismes, siguin de dretes o d’esquerres. I, més concretament, que no tenc cap simpatia pel règim de Veneçuela. No em queia simpàtic Hugo Chávez, i no m’hi cau el seu successor. Pens que han portat un país en altre temps ric i pròsper com Veneçuela, a un autèntic caos. Que hi hagi gent que passi misèria, que els estàndards de vida hagin baixat notablement, que econòmicament el país estigui enfonsat, no té perdó. I els responsables són els dirigents de l’anomenat ‘règim bolivarià’.

Dit això, em pareix bé que hi hagi pressió per part de la comunitat internacional perquè a Veneçuela hi hagi eleccions netes, clares i transparents. I que la gent pugui decidir el futur del país. Em preocupa extraordinàriament el tuf de guerra freda que fa que Rússia i la Xina donin suport a Maduro i que els Estats Units i la major part d’Europa en donin a Guairó. No hi havia manera de fer algun gest diplomàtic que evitàs aquesta terrible imatge del passat?
Però em rebenta la hipocresia dels que parlaven de nens com a escuts humans referint-se al primer d’octubre a Catalunya i ara es posen al costat de Guairó quan diu que ‘ai de qui em toqui el meu bebè’, referint-se a la seua nena, a qui posa en situacions que poden ser perilloses sense cap tipus de problema. Com em rebenta la d’aquells que proclamen que Catalunya és un afer intern d’Espanya però troben que la crisi veneçolana és un afer planetari. O la dels que diuen que el que passa a Veneçuela s’arregla votant però tenen al·lèrgia a arreglar la crisi catalana de la mateixa manera.