Europa i la cura de l’ànima

De Patocka el mínim que en podem dir que la seua vida no fou fàcil. No va ser fàcil, en general, la vida dels dissidents a l’Est. No resulta fàcil, en general, la vida dels dissidents a qualsevol lloc del món. De Patocka en podem destacar la seua integritat com a ciutadà, que el va portar a morir a mans de la policia txecoslovaca després d’un interrogatori de més de deu hores.

En Jan Patocka hi tenim un filòsof que defensava que allò que mereix la pena sempre costa un esforç. Ho expressa de manera complexa i acurada al seu assaig «Llibertat i sacrifici». No hi ha llibertat sense sacrifici i assolir la llibertat sempre comporta la necessitat de sacrificar-se en determinades coses per part d’aquells que volen aconseguir aquest objectiu. Ho expressava en uns termes contundents i profunds: «Avui la gent torna a saber que hi ha coses per les que val la pena sofrir, i que les coses er les que actualment hom sofreix són aquelles per les quals mereix la pena viure». Situem-nos al voltant de la promulgació de la Carta 77.

En el filòsof txec hi tenim també un europeista convençut. Tenia clar que els fonaments d’Europa no eren nous, i entenia que sobre els vells fonaments es podia bastir un projecte polític engrescador i de dimensions extraordinàries. Ja en parla al seu assaig «Plató i Europa», crec que només assequible en traducció catalana d’Edicions 62. Per a Patocka, «Europa ha sorgit de la cura de l’ànima. Aquest és el germen d’on ha nascut el que ha estat Europa». D’alguna manera, doncs, Patocka deixa clar que no podríem concebre Europa sense la cultura grecollatina, ni sense la judeocristiana. Fins i tot arriba a parlar d’un cert equilibri entre Atenes i Jerusalem. No entra, emperò, a qüestionar els límits d’Europa, que sí aborda a «Assaigs herètics: sobre la filosofia de la Història».

Seguint Patocka, hem de considerar que Europa ha de recuperar aquesta voluntat de tenir cura de la seua ànima. Si Europa perd la seua ànima es perdrà també el projecte polític que ha engendrat. Dins l’ànima europea, em permet idò de recordar la Carta 77, representativa del bo i millor d’Europa. Contravenint el poder de l’antiga Txecoslovàquia, tota una colla de ciutadans txecs i eslovacs varen decidir exigir al govern que fos conseqüents amb la Declaració Universal dels Drets Humans, que havia signat en formar part de l’ONU, i que trepitjava de manera conscient i continuada. Deixaven clar que la defensa dels drets humans estava per damunt de les lleis de cada estat, per damunt de les lleis de Txecoslovàquia i de la seua constitució, per damunt de contingències que coarten la democràcia. En feien una defensa clara i valenta. A Jan Patocka li va costar la vida.

Avui, quan a Europa bufen aires de regressió, quan la Unió Europea pot contemplar sense immutar-se que milers de ciutadans són apallissats per posar paperetes dins unes urnes, quan la Unió Europea pot assumir l’existència de presos polítics i el desenvolupament d’un judici execrable com el que aquests dies està tenint lloc a Madrid (amb la desinformació absoluta dels ciutadans espanyols, als quals els mitjans de comunicació no els expliquen pràcticament res del que hi ocorre), quan Europa assisteix sense parpellejar a la conculcació dels drets d’expressió, de manifestació i de reunió, convé més que mai recordar persones com Vráclav Havel o com Jan Patocka. I fer present que Europa només podrà construir-se com a bastió de la cura de l’ànima, com a bastió dels esperits lliures, com a camp on floreixi la llibertat.