TEF - Televisió d'Eivissa i Formentera | Youtube: Televisió d'Eivissa i Formentera

Juan A. TorresIbiza07/03/23 10:00
TW4

Al Puig des Molins, a la ciutat d’Eivissa, hi viuen dues germanes excepcionals. Ambdues són filles del darrer moliner que va moldre gra per fer farina a Vila, però el que de veritat les fa extraordinàries és la seva salut de ferro tot i haver superat els cent anys. La més gran de les germanes de can Fèlix és na Maria Serra Ferrer, que el passat 20 de febrer va complir 105 anys, mentre que n’Antònia en va fer 100 el 8 de gener. El seu secret? «No el podem dir perquè ens podríem equivocar però potser els aires des Puig des Molins i els de la mar, que vénen de Formentera. No en veig un altre, de secret», assegura n’Antònia. Al casament de can Fèlix, just a tocar del molí del mateix nom, eren cinc germans: Maria, Margalida, Antònia, Esperança i Joan. Una bona colla que s’encarregava de fer les feines pròpies de la pagesia quan no feia prou vent per posar en marxa el molí. «’A plegar ametlles!’, ens deia es papà. Tot estava ple d’ametllers i la finca arribava fins a la mar», explica na Maria. Fa un segle, el Puig des Molins no tenia res a veure amb el que és avui dia: «Només hi havia quatre cases. Quan érem petites, fèiem matances, però duia molta feina i després ja només veníem el porc i ens ho feien tot». El pare de na Marina i n’Antònia era en Joan Serra, de can Fèlix, considerat el darrer moliner de Vila. «Venia gent a dur gra de tots els pobles d’Eivissa perquè n’hi havia pocs, de molins. Mon pare els deia el dia que estaria molta la farina», explica n’Antònia. Aquesta dona centenària encara recorda com la gent de fora Vila, per entrar aliments a la ciutat, havia de passar abans pel consumer, que era la persona encarregada de cobrar l’impost municipal sobre el consum. Molts de pagesos, per no haver de pagar aquesta taxa, se l’enginyaven per amagar els seus productes i enganyar els funcionaris municipals. «Al cap de s’Alamera hi havia el consumer. Ho duien (el producte) un poc amagat perquè el consumer no ho veiés». Una volta el pagès havia entrat amb el gra a la ciutat, el molinar pujava els sacs fins al molí «amb un ase nostre de color negre. També en teníem un de blanc, però era nic i dolent, el teníem amorralat», recorda n’Antònia ‘Fèlix’. El molí d’en Fèlix va estar en funcionament fins després de la guerra civil. Anys abans, Joan ‘Fèlix’ tenia tanta feina que va demanar ajuda a son pare perquè li donés una mà. «Mon pare no podia dur el molí tot sol i va fer desembarcar el meu güelo no podia dur el molí i va fer-lo desembarcar -treballava de mariner en un barco ben grosperquè l’ajudés», apunta n’Antònia.

«Es va ben encordar. Al voltant de la torre tenia unes fustes rodones on es fermaven les antenes perquè no es moguessin», afegeix na Maria. Les cabres i la sala de festes El germà petit de na Maria i n’Antònia, en Joan, va posar en marxa la que és considerada com a primera sala de festes de l’illa d’Eivissa: Mar Blau. Era l’any 1951 i per la seva pista de ball passaren artistes de renom com Sara Montiel o el Dúo Dinámico. Els anys han fet que hagin oblidat molts dels cantants i ballarins que passaren per allí, però sí que encara recorden com els dijous, a part d’una exhibició de ball pagès, «hi anava un grup d’estrangers que, amb el preu de l’entrada podien beure xampany. N’Antònia i na Maria amb les seves filloles a la porta de ca seva, al Puig des Molins, el passat 20 de febrer, dia en què es va enregistrar el programa. Vila i la volien pels del seu poble. L’apedregaven quan hi anava», recorden. Del temps de la guerra, expliquen que se la passaren anant des Puig des Molins cap a Sant Rafel, on estaven més segurs quan hi havia bombardejos. També asseguren que son pare «no tenia mica de por», i que es miraven els bombardejos a la ciutat des de dalt del terrat. Quan se n’anaven no s’aguantaven drets perquè se l’havien begut com l’aigua», apunta n’Antònia, que durant molts anys va ser l’encarregada de vendre les entrades. Les que també haurien entrat a la sala de festes eren les cabres de can Fèlix, que cada dia s’ajuntaven a la porta de l’establiment. El motiu? La sala de festes s’havia construït just endret d’on estava la cova que la família havia fet servir molts anys de corral per a les cabres. «Les cabres volien entrar perquè era ca seva. Darrere del bar hi havia la cova, no podien aguantar que els haguessin llevat la seva casa», assegura n’Antònia. Les dues germanes centenàries de can Fèlix recorden com es varen conèixer els seus pares. «Ma mare era de ca sa Fita de Sant Rafel, on mon pare i el meu güelo hi havien anat per arreglar un molí que tenien. Ell es va enamorar d’ella i la va fer fugir», expliquen. És a dir, que ella va abandonar ca seva d’amagat dels pares per forçar el seu consentiment i continuar amb la relació amorosa. Aquestes fuites eren ben corrents dècades enrere a les Pitiüses. «La va dur a Dalt Vila, a casa dels güelos, amb un germà seu. Ell la volia i si no la feia fugir no l’hauria tingut. Els rafelers no estaven contents perquè mon pare era de Vila i la volien pels del seu poble. L’apedregaven quan hi anava», recorden.

Del temps de la guerra, expliquen que la passaren anant des Puig des Molins cap a Sant Rafel, on estaven més segurs quan hi havia bombardejos. També asseguren que son pare «no tenia mica de por», i que es miraven els bombardejos a la ciutat des de dalt del terrat.