Diuen que mentre hi ha vida, hi ha esperança. I això és el que passa, precisament, amb la cançó pagesa a Eivissa. Mentre el ball pagès sembla que té el futur assegurat, els pocs cantadors pitiüsos no tenen, niu molt menys, el relleu assegurat. Una d’aquestes cantadores que du al peu del canó moltes dècades és na Pepita Tur Prats, més coneguda com a Pepita ‘Palau’. «Ningú sap per què som de can Palau. El meu güelu era Fita, de Santa Eulària. Can Palau i ca na Parra són dos cases aferrades que hi ha entre can Bellotera i el pont», explica aquesta jordiera que ahir mateix va fer els 80 anys.
Com gairebé totes les jordieres del seu temps, na Pepita va anar a escola a ca ses monges. «No hi vaig anar gaire per mor del meu germà, que és nou anys més jove que jo. Els meus pares eren tots sols per fer tota la feina i jo sempre havia d’anar amb ells per cuidar d’ell. El duia a l’esquena i dins d’un carretonet per rampinar-lo. Va ser una llàstima perquè tenia molt bona memòria. Hauria sabut fer alguna cosa», lamenta na Pepita ‘Palau’.
Dels seus pares explica que «varen viure damunt la finca tota la vida. De jove, el meu pare, havia viscut a Barcelona, abans de casar-se. Mai va anar a jornal. Feien molta feina, tenien jornalers en època de collir les ametles o per segar. Treballaven de sol a sol». Tot i que assegura que de petita sempre va tenir «tot el que havia de mester», diu que les al·lotes de la seva època tenien pocs divertiments. «Podria comptar amb els dits d’una mà les vegades que he anat al cine. Les al·lotes totes soles no anaven enlloc i si festejaven havien d’anar acompanyades», explica.
Varen ser precisament les monges les que descobriren la seva faceta de cantadora. «Tenia 7 anys i les monges ja em feien recitar poesia davant l’altar. Totes eren mallorquines i m’ensenyaven La Balanguera. Ens sabíem tota la missa en llatí de memòria, sense haver llegit mai un paper. Cant el Kyrie eleison des que tenc set o vuit anys», assegura. «Sempre he tengut bona veu i molt bona memòria. Escoltava una cançó a la ràdio i en dos dies me la sabia. Després d’una excursió a Corona a dinar de senalló, els vaig cantar una cançó pagesa. Tothom va quedar meravellat. Després, sempre em demanaven que cantàs i per no cantar la mateixa cançó, em vaig dedicar a buscar-ne i a aprendre-les. Hi havia una època en què sortien cançons al diari i jo les aprenia», explica na Pepita ‘Palau’.
El primer dia que va cantar davant el públic va ser a Jesús i ha recorregut tots els pobles d’Eivissa i ha viatjat a Mallorca, Barcelona i el País Valencià, territoris on han pogut escoltar la seva veu.
Durant tota la seva trajectòria, na Pepita Palau ha tengut alguns companys il·lustres de la cançó pagesa a l’escenari. Entre ells, en Vicent Bufí, «que em va convidar a cantar una cançó de porfèdia amb ell i em va encantar. També he cantat amb na Margalida Roig. No se sap les cançons que ha fet per cantar-les entre les dues. Ens ho hem passat molt bé».
Pel que fa al futur de la cançó pagesa, na Pepita és pessimista. «Serà mal d’arreglar. Els joves, anar a cantar amb els vells, no els fa cap gola. Pensen: ‘Què hi feim entre aquestes majores?’».
Un dels qui no es perdien cap de les seves actuacions era el seu home, en Jaume Costa. «Ha set una bella persona, molt bon home, m’ha dut sempre dalt sa mà i he tengut molta sort. Era ros, ulls blaus… guapíssim!», apunta amb un somriure. Na Pepita i en Jaume es varen conèixer a una desfeta de dacsa a can Palau. «Jo tenia 17 anys i no havia festejat mai. Va venir amb les meves amigues i uns al·lots i, tot i que també era de Sant Jordi, jo no el coneixia. Aquell dia, però, no vàrem parlar. Però en Nadal ens tornàrem a trobar i ens casàrem tres anys després, un 23 de desembre de 1963», explica.
Aquell veler
En Jaume era patró de barco i treballava en un veler d’uns anglesos que passaven els estius a Eivissa. Quan en Jaume els presentà la seva dona, la convidaren a embarcar-se amb ells: «Devien pensar que els prendria el mariner». «Com vols que vengui amb valtros si no sé nadar ni he anat mai en barco?», es preguntava na Pepita. Finalment, es va llençar a l’aigua, i mai més ben dit. «Hi vaig anar molt de temps amb aquell veler de 12 metres i no em vaig marejar gaire. En aquell temps només hi havia dos o tres barcos fondejats a les platges. Ells, els anglesos, nedaven al voltant del barco, mentre que en Jaume i jo ho fèiem a la platja. En vaig acabar aprenent, de nedar», diu la jordiera, que recorda els viatges en barcos que va fer amb el seu home fins a Gibraltar tot recorrent la costa de la península des d’Eivissa o també per la costa catalana. En Jaume va faltar en abril de 2020, just a l’inici de la pandèmia.
Pepita ‘Palau’ també té l’honor d’haver set la primera dona regidora a l’Ajuntament de Sant Josep. «N’estic molt contenta, ho vaig passar molt bé. Tenia les carteres de Festes i de la Tercera Edat i hi vaig conèixer molta gent», recorda. Va estar vuit anys de regidora amb l’alcalde Josep Serra ‘Rosselló’.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.