Sa Cadira des Majors

Eulària Torres Marí: «Quan baixàvem a Vila a vendre, miràvem d'entrar sense pagar en el consumer»

| |

Valorar:
preload
El fet que el seu pare hagués de marxar de l’illa per culpa de la Guerra Civil, va provocar que n’Eulària, les seves germanes i sa mare haguessin de treballar de valent per tirar endavant.

El fet que el seu pare hagués de marxar de l’illa per culpa de la Guerra Civil, va provocar que n’Eulària, les seves germanes i sa mare haguessin de treballar de valent per tirar endavant.

12-04-2019 | Dani Tur

N’Eulària Torres Marí farà 93 anys que va néixer a Can Miquel de sa Rota, a Sant Carles, el pròxim 30 d’abril. Tota una vida dedicada, sobretot, a treballar. I més després que el seu pare hagués de partir cap a Barcelona a l’inici de la Guerra Civil per por a què fos represaliat. En haver acabat el conflicte armat, el pare de n’Eulària tornà a Eivissa però de seguida fou acusat d’un delicte molt greu i empresonat durant un parell d’anys.

Aquest fet marcà la vida de n’Eulària, la seva mare i les seves dues germanes, que hagueren d’apanyar-se totes soles. «Estàvem a l’hort tot el dia, teníem animals també. I al sol post, cap a casa. I l’endemà, el mateix: agafàvem el carro i l’animal, i cap a l’hort», assenyala. L’hort de la família de n’Eulària era as Canar, un lloc que ha canviat moltíssim. «No hi havia res més que els magatzems d’en Parot, on estaven els pescadors. Els ormejos de pescar els tenien a l’altra banda des Canar. Ens duien peix per naltros menjar perquè tots eren coneguts del pare, que els omplia el caixó de pebreres, tomates, patates i de tot el que teníem naltros. Era un temps molt bo», recorda.

El menjar que els sobrava el portaven a vendre a Vila. I si no podien baixar en carro, l’atracaven fins a l’autobús que baixava a la ciutat. «Portàvem el sac de les mongetes a l’autobús i quan arribava a Vila hi havia persones que s’oferien a dur els sacs a la plaça. El dia que naltros baixàvem a Vila, cobràvem, mentre que el conductor de l’autobús ens cobrava una pesseta per dur el sac».

Els dies que baixava a Vila eren especials per a n’Eulària. «El dia que sortíem de casa era festa. Quan baixàvem a Vila era perquè havíem de comprar alguna cosa, com roba, que no n’hi havia per aquí. Ens aixecàvem en la matinada i si l’animal feia via, tardàvem tres hores i pico», apunta. Abans d’entrar a Vila, però, els esperava el consumer, un funcionari que cobrava una taxa a tots aquells que volien vendre algun producte a la ciutat. «Naltros miràvem de passar sense pagar», assegura n’Eulària.

Nedar i anar en bicicleta

N’Eulària no s’ha casat però pot dir que sap anar en bicicleta i nedar, cosa que poques dones de la seva edat poden explicar. «Naltros sabíem perquè el pare en sabia. Tenia el costum d’anar a nedar a Cala Nova quan ma mare coïa el dinar. I qui ens va ensenyar a anar en bicicleta va ser en Vicent des Curreu, el nostre cosí».

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.