Lerrouxisme antisistema

SAlguna vegada, des d’aquesta mateixa tribuna, m’havia permès de divagar sobre quines estratègies seguiria l’Estat espanyol per intentar estroncar el procés de Catalunya cap a la seua sobirania política. I, de mica en mica, les diferents estratègies ja es van desgranant.
Però aquestes estratègies, des del meu punt de vista, van fallant. I fallen per raons diverses: algunes per manca de consistència, d’altres per retard en el temps, d’altres per desenfocament… Només n’hi ha una que, de moment, sura (i que, si m’és permès, comentaré una mica més endavant).
L’estratègia d’intentar empastifar tot el procés amb l’excusa de la corrupció i de les malifetes fiscals els està fallant (encara que probablement no se n’adonin). Ja vaig comentar en el seu moment que l’episodi de “l’Estat contra Unió Mallorquina” que vàrem viure a les Balears fa uns anys només era l’avantsala de “l’Estat contra Convergència i Unió” que ja s’està desplegant amb tota la seua esplendor a Catalunya principat. Però falla perquè la gent ja està una mica de tornada de la personificació dels projectes col·lectius. Acab de llegir un comentari a Internet sobre una conversa entre un usuari d’autobús i un passatger sobre el cas Pujol, en què en cap moment no s’ha parlat ni de sobiranisme, ni del 9N, ni del procés, ni de res de tot això. Crec sincerament que, al Principat, s’ha aconseguit una cosa tan important com distingir perfectament entre el procés cap a la independència i els casos que puguin aparèixer relacionats amb qüestions de fiscalitat (deixant de banda que qui més diners ha escamotejat a la societat catalana –igual que a la de les Illes Balears- ha estat un sistema de finançament autonòmic que fa que els nostres països subvencionin totes les Espanyes, sense poder-hi dir res, endemés). Per tant, per aquí pens que no aconseguiran res (en relació al procés, no en relació a les persones afectades).
L’estratègia “britànica”, és a dir la d’intentar convèncer els catalans que és millor estar dins Espanya que no constituir un estat independent, ni l’han intentada. Pateixen una fretura d’arguments tan esgarrifosa que ni s’hi poden posar. Però aquesta, en condicions normals, seria l’única estratègia que els podria garantir una unió legítima, és a dir consentida per les dues parts. Com que, en els tres-cents anys precedents, aquest argument no se’ls havia acudit mai, perquè no el necessitaven, ara no el saben usar. I, cosa sabuda, la necessitat fa l’òrgan. Per tant, per aquí, tampoc res a fer.
L’estratègia de l’ús de la força (a escales acceptables per l’actual Unió Europea), encara no està encetada, però estic convençut que la tenen a la recambra. Quan el Parlament català aprovi la Llei de Consultes i es convoqui la consulta del 9N podrem anar veient la consistència d’aquesta estratègia. De moment, incògnita.
El que sí que ja s’està desplegant amb tota la seua força és el que el professor Manuel Delgado, en feliç troballa, n’ha dit “lerrouxisme antisistema”. Com que la dreta ni l’esquerra clàssiques no serveixen per frenar el sobiranisme, s’ha de crear un artefacte nou, que vagi en contra tant de la dreta com de l’esquerra dominants, i que presenti alhora un perfil de novetat i una imatge fresca i renovadora. En fi, que pugui ser atractiva per a votants que estiguin molt i molt desencantats, per a gent desencisada, per a persones que estiguin molt en contra del que hi ha ara mateix…
Pens que, al Principat, els pensadors d’esquerres, com el mateix Delgado, ja se n’encarregaran de desemmascarar aquest “lerrouxisme antisistema” (que fa uns anys vaig definir com una de les noves manifestacions de l’espanyolisme). Però em preocupa la manca de substància entre la gent d’esquerres de les Illes Balears que es dedica a pensar i a crear opinió. A bona part de la gent pensant d’esquerres de les Illes Balears el lerrouxisme antisistema els encanta. Passen per alt petites foteses com ara: a) que als petits nuclis d’aquesta opció que ara tenim a les Balears els arribin les ordres des de Madrid; b) que tot comenci a la Puerta del Sol i s’expandeixi després per Espanya, amb una radialitat només comparable amb la de les vies de comunicació de l’Estat ; c) que sempre presentin la qüestió nacional com una qüestió « catalana » però mai “balear”; d) que usin molt majoritàriament només la llengua espanyola i que, sovent, rebutgin la llengua catalana; e) que mai facin cap referència al decalatge fiscal de les Balears, autèntica llosa per al desenvolupament del nostre país; f) que tenguin una estructura de funcionament vertical (al mode soviètic, per dir-ho amb propietat); g) que es considerin més cosmopolites que nosaltres, encara que molts d’ells siguin unilingües i uni-de-tot; h) que tenguin un sentit molt particular de la democràcia, dient-nos qui ens representa i qui no; i) que es permetin repartir carnets de ciutadà, en clara divisió dicotòmica completament maniquea (com gairebé totes les divisions d’aquest tipus)… I un llarguíssim etcètera.
En comptes de combatre el lerrouxisme antisistema amb ungles i dents, amb armes i bagatges, a peu i a cavall (tot això figurat, no se m’entengui malament), els caps pensants de les esquerres balears es dediquen a somriure i a fer cara de bons al·lots. Em recorden molt el posat dels anyells quan esperen la ganivetada que els estroncarà la vida.