Andrej Amalrik i l’acriticisme

Qui era Amalrik? Andrej Alekséievitx Amalrik era un assagista rus que va predir, a principi dels anys setantes, en un assaig que havia començat a escriure l’any 1969, que la Unió Soviètica es desintegraria en un lapse relativament curt de temps. La seua obra més comentada és l’assaig titulat Sobreviurà l’URSS el 1984? Inicialment, l’home volia posar la data de 1980 (l’any setanta ell pensava que la Unió Soviètica duraria, com a molt, deu anys), però un amic seu el va convèncer que posàs la data del 1984, fent així un homenatge a Eric Arthur Blair, alias George Orwell, qui va escriure la novel·la així titulada just després d’haver fet de corresponsal de premsa a l’URSS dels convulsos anys del camarada Stalin.

La seua posició dissident li va valer un parell de condemnes de treballs forçats a Sibèria (era el més comú a l’època), que ell va encarar de la manera més positiva: hi va anar acompanyat de la seua dona, que es va sumar a les seues penúries, i ambdós varen escriure un llibre de ‘viatges’ sobre Sibèria després d’haver acabat la condemna. Diuen que, des d’un punt de vista estrictament literari, aquest és el seu millor llibre (no ho puc jutjar perquè no he tengut ocasió de llegir-lo, però trob la història completament fantàstica).

Però no és la meua intenció dissertar sobre la figura d’Amalrik, de qui ja he escrit en d’altres ocasions, sinó sobre la reacció occidental (especialment des de les esquerres, però també des de la dreta) en relació al seu assaig profètic. En general, s’ha de dir que Amalrik va ser, senzillament, menystengut, oblidat o silenciat. No se’n parlava. Els que coneixien l’assaig consideraven que no tenia interès, que era obra d’algú que no hi tocava, que no mereixia cap tipus de comentari.

Els (pocs) que s’hi varen interessar es varen dedicar, sistemàticament, a destrossar-lo. El titllaren d’’il·luminat, de ‘fanàtic’, de personatge que no coneixia el seu propi país, de ressentit, de tot això i moltes més coses (cap de positiva). I s’apressaren a dir que, malgrat els errors que s’haguessin pogut cometre, la Unió Soviètica era una entitat política ‘sòlida’, que no tenia cap ni un perill de desaparició, i que molt difícilment s’hi produiria cap modificació a nivell de fronteres (parlar de possibles independències resultava estratosfèric per a aquelles llumeneres intel·lectuals). Això, des de les esquerres. Des de les dretes, tres quartes parts del matix. Ningú, ni que fos per efecte de la Guerra Freda, no es va atrevir a seguir-li els pronòstics, al bon Andrej Alekséievitx. I els que en varen escriure alguna cosa, des dels Estats Units mateix, va ser per dir que s’equivocava, que no n’hi havia per tant, que la Unió Soviètica, malgrat tots els malgrats, s’aguantava (i s’havia d’aguantar).

Com ha ocorregut en tantes d’altres ocasions, Amalrik no va viure per veure acomplerta la seua profecia, perquè es va estavellar –segurament perquè va patir una mort sobtada- l’any 1980 en una carretera, devora Guadalajara (la d’Espanya, no la de Mèxic). No va ser el 1984, però va quedar-hi a les portes.

L’acriticsme general de les esquerres dels anys setantes i vuitantes torna a aparèixer avui, i em porta, més que mai, a recordar aquest intel·lectual intel·ligent, valent i honest. Avui la suposada superioritat moral fa pertot arreu uns efectes semblants als que feia la KGB a l’antiga Unió Soviètica. Allò de la KGB era maltractament físic, i això d’ara és maltractament psicològic. Però l’un i l’altre són cruels i vénen a maldar per l’anul·lació de qui resulta maltractat.

Per què ningú no ha escrit una línia mínimament assenyada sobre la situació crítica que ha posat Grècia a punt de trencament amb l’eurozona i fins i tot amb la Unió Europea? Per què només s’escriu d’acord amb els dictats institucionals europeus o propis de Syriza i les suposades ‘noves esquerres’ europees? Per què l’única alternativa al model europeu majoritari, entre nosaltres, s’ha d’emmirallar en les suposades esquerres hispanoamericanes? Tot això ve a demostrar que estam tan malament (o pitjor) que quan denostàvem el lúcid Andrej Amalrik. I que no n’aprenem.