Integració europea i sobirania
Entrat el segle XXI, políticament, l’únic que té una mica de sentit, en relació a la sobirania, és la seua radical, contundent, inevitable i segura diversificació.
Entrat el segle XXI, políticament, l’únic que té una mica de sentit, en relació a la sobirania, és la seua radical, contundent, inevitable i segura diversificació.
Hem esmentat en aquesta mateixa columna, alguna vegada, la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern.
Al meu últim article de l’any 2020 deixava l’ombra del dubte sobre quin serà l’any del virus, finalment.
Som a punt d’acabar un dels anys més estranys de les nostres vides. Enguany moltes de les suposades certeses que teníem ben consolidades han trontollat de la manera més estrepitosa.
Ahir es va presentar a la seu eivissenca de la Universitat de les Illes Balears la novel·la de Joan Mayans Planells El futur no és el que era, editada per la tarragonina Cossetània.
Aquests últims dies ens ha tengut entretenguts una vella coneguda olor. Una vella i coneguda remor: l’anomenada, almanco a l’època de la Transició, “remor de sabres”.
Dimarts de la setmana passada, el president del País Valencià (oficialment, Comunitat Valenciana), o, si així ho volem, de l’antic Regne de València, Ximo Puig, va fer un discurs memorable, a Barcelona.
A mesura que avança el malestar provocat per la crisi derivada (potser no totalment, però sí en bona part) de la pandèmia causada pel covid-19, es pot observar més i més una crítica envers les institucions que han de gestionar la sortida de la crisi.
Hem de fer de l’Islam una religió europea. Però que no ho és?, em demanarà algú. No és una religió europea, l’Islam, si la professen milions de persones que viuen a la nostra part del món? Geogràficament, no hi ha cap mena de dubte: l’Islam és una religió europea.
Per definició, els cossos i forces de seguretat de l’Estat no poden tenir ideologia. No poden estar al servei d’una ideologia. No podem mostrar-se ideologitzats.