Jacobins i màscares

Mira que n’hi ha, a les Espanyes, de polítics que podrien ser qualificats com a «jacobins», per anar a petar contra el mur d’un president que ho és gràcies als vots de formacions com JxCat, ERC, PNB, Bildu o BNG. Certament, mai no hi havia hagut un president «jacobí» investit amb els vots de tants representants de naciona sense estat (potser deixant de banda l’ínclit José María Aznar, després del famós Pacte del Majèstic; ei, que tothom té un passat!).

Supòs que, en l’enteniment de la presidenta del Govern de les Illes Balears, la presidenta d’abans (i avui presidenta del Congrés dels diputats) també deu ser «jacobina», fent part com fa de la corda del senyor Sánchez. Tampoc no sé com pot quadrar això de «jacobina» (que vol dir, bàsicament, unitarista, uniformista, la República és una i no cinquanta-una, «España roja antes que rota», etc) amb el fet que hagi format govern durant dues legislatures amb Més, la formació política sobiranista illenca amb representació parlamentària. Paradoxes de la política de la tercera dècada del segle XXI!

Tampoc no entenc tot l’enrenou de les màscares (per què els han d’anomenar sempre en diminutiu??) i el xopoiro que li ha caigut a sobre a la nostra expresidenta i actual presidenta del congrés d’ells. Quan vàrem patir la pandèmia, una de les primeres coses que varen fer des del govern de l’Estat (també presidit per Pedro Sánchez, per cert), va ser centralitzar totes les competències en Sanitat. I militaritzar-les, diguem-ho així. Va ser decretar l’emergència i passar les competències que tenien assignades les diferents comunitats dites autònomes en qüestió de salut pública i deixar-les en mans d’un ministeri que feia anys i panys que no n’exercia, encapçalat per un senyor que era llicenciat en Filosofia i que mai no havia gestionat res d’aquest sector. Vist la intel·ligent jugada, allò que em sorprèn és que no hi hagués més magarrufes, més koldos i més errors de garrafa per enmig. Es va fer exactament el contrari que el que practicaren, posem per cas, a la República Federal d’Alemanya, més avesats en això de delegar responsabilitats als lands sense haver d’enviar-los els serveis secrets a investigar que facin bé la seua feina.

Allò que ja era una mica més difícil de preveure era que, encara que se centralitzassin totes les competències, si algú havia de rebre quatre cermenyes de verdango ben pegades seria la de l’autonomia. No fos cas que algú amb uniforme, o toga, o el que sigui, també pogués acabar engaltant-la. El setge a na Francina Armengol per part dels denunciants de jacobinisme ha estat espectacular, durant aquestes darreres setmanes. Compten amb el fet que la gent no té memòria per assegurar-se que a ells no els manqui aturador. Com si jugassin als escacs, miren de carregar-se una de les peces bàsiques de l’engranatge del president, a veure si el govern, finalment, fa figa.

Sorprenentment, durant la pandèmia, va costar molt que s’alçassin veus qualificant de «jacobinisme» la centralització de competències (quan era jacobinisme pur!), i ningú no ha trobat escletxes per judicialitzar-ho fins que la qüestió de l’amnistia ha estat resolta en les negociacions entre els diferents socis de govern. Perquè una espessa calitja ho embolcalli tot i les coses mai no acabin de semblar allò que són en realitat.

Enmig de l’aparent totum revolutum, pens que el moment és molt bo per avançar i per provocar canvis en la bona direcció. El jacobinisme va a la baixa. Abans en dèiem lerrouxisme, però ara ja ningú no se n’enrecorda de don Alejandro (Lerroux), que va passar d’animar la tribu a violar monges a fer-se enterrar embolcallat amb l’hàbit de Sant Francesc. Quin bell retrat cinematogràfic que en va fer Antoni Ribas! Qui ens farà el retrat cinematogràfic dels que avui mouen els fils perquè el jacobinisme no perdi peu, encara que no hi hagi mar, al bell mig de l’Altiplà?