Quo vadis, Europa?

Els valors compartits europeus s’articulen entorn de la democràcia liberal. Es tracta, efectivament, d’un sistema polític amb moltes mancances i errors, però no se n’ha experimentat cap (pensem en com han acabat els grans experiments del segle XX) que hom pugui considerar més just, equànim i equitatiu. Els valors europeus són completament incompatibles amb qualsevol tipus de democràcia «il·liberal». Des del meu punt de vista, fins i tot ens podríem qüestionar si realment existeix algun tipus de democràcia «il·liberal», com pretenen fer-nos entrar dins la cervellera alguns líders polítics (majoritàriament de fora de la Unió Europea, però malauradament també alguns des de dins).

En la dialèctica que forma part de les nostres societats des de fa devers dos segles, entre llibertat i seguretat, Europa es decanta, si més no lleugerament, per la llibertat. En cas de dubte, s’ha d’optar per aquelles postures tendents a garantir la llibertat individual i els drets humans. Que hi hagi una amenaça sobre la societat (posem per cas, des d’algun grup terrorista, o des de grups dissidents antisistema, o des de grups obertament feixistes) no justifica que es puguin posar en perill els drets humans. De manera que la llibertat quedaria per damunt de la seguretat, fins i tot si hom considera que l’amenaça resulta molt important.

A hores d’ara, emperò, concorren a les eleccions al Parlament europeu formacions polítiques que preconitzen exactament el contrari. Es tracta de partits que reclamen obertament la «democràcia il·liberal», que es decanten per la mà dura davant la delinqüència de tota casta i condició (fins i tot qüestionant drets humans ben establerts a la Unió Europea) i que ja ni tan sols fan l’esforç de dissimular el seu autoritarisme. Segons ens diuen les enquestes d’opinió realitzades últimament, és molt probable que aquestes formacions polítiques treguin un resultat destacat a les pròximes eleccions europees. Faran per manera, doncs, d’impregnar les institucions europees amb plantejaments que no tenen res a veure amb allò que fins ara han estat els fonaments de la Unió Europea, les bases de la construcció d’una Europa unida i en pau.

Hi ha hagut institucions d’estats membres que han posat en qüestió la construcció europea, si més no, indirectament. Quan el Tribunal Suprem de Polònia qüestiona els plantejaments del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, està discutint -des d’un estat membre- els fonaments de la Unió. Quan la presidenta del tribunal europeu, Siófra O’Leary diu que els jutges no poden opinar sobre lleis que estan en fase de tramitació i al Regne d’Espanya hi ha una colla de jutges -alguns de les més altes instàncies- que qüestionen la constitucionalitat d’una llei com la Llei d’Amnistia, s’estan contravenint les bases de la Unió Europea (altra vegada, des d’un estat membre). Quan, en contra de les indicacions europees, els que governen el Consell General del Poder Judicial a Espanya duen cinc anys i uns quants mesos en acció tenint el mandat caducat, s’està sotraguejant Europa -el projecte polític d’Europa- a consciència i de manera decidida.

Tenint en compte els elements -cada vegada més nombrosos- que assetgen la construcció europea, entenc que aquesta només es podrà mantenir si s’incrementa. Si la Unió Europea continua, estructuralment, com fins ara, posem per cas, durant els pròxims cinc o sis anys, pot arribar a no tenir cap futur com a projecte polític. Per assegurar aquest futur, Europa s’ha de dotar d’elements suficients per poder posar a ratlla les institucions estatals díscoles amb els valors europeus i amb la jerarquia de la Unió Europea, i ha de generar una cultura política compartida entre els ciutadans de la Unió que faci que no hàgim de tèmer gens ni mica per la possible incidència d’aquelles formacions polítiques que no comparteixen els nostres valors comuns.