Llogar o explotar

Supòs que els responsables dels bancs varen escoltar la proposta de Vila amb un somriure mal dissimulat a la cara. Eivissa no és Alacant ni Múrcia ni Tarragona. Aquí, els pisos, ja estan ‘endossats’. I, els de lloguer, o bé ja estan llogats, o esperant que arribi un turista que s’hi deixi 150 euros la nit.

I aquesta és la qüestió: els 150 euros la nit. Amb el lloguer turístic de pisos, l’administració ha topat amb una pedra dura de veritat; és un sector d’activitat econòmica amplíssim, sense regulació, que no paga impostos i que provoca una distorsió brutal en els preus globals del lloguer. Naturalment, la pedra és encara més dura per als particulars que busquen un pis de lloguer per tot l’any, un bé realment escàs a les Pitiüses si pretens trobar-lo a un preu raonable.

Sense un estoc inicial de pisos, la iniciativa de l’Ajuntament pareix que es queda en la via morta, pendent d’una pretesa regulació del lloguer turístic que pot ser llarga i complicada: s’haurà d’estudiar què estan fent a altres bandes d’Espanya, s’haurà de convèncer els hotelers, s’haurà de crear un plec de condicions estricte per als habitatges de lloguer i s’haurà d’establir un règim sancionador, uns mecanisme d’inspecció i la consegüent dotació pressupostària. Això, com a mínim. És a dir, que, per quan la regulació dels pisos es demostri mínimament eficaç, el nostre model turístic de monocultiu discotequer ja haurà fet un pet, i no farà falta regular res.

Per tant, mentre no es resol això del lloguer turístic de pisos, seria convenient que els polítics o els tècnics inventassin alguna cosa. Crec que els bancs diuen la veritat quan afirmen que hi ha propietaris que tenen buits els pisos durant l’hivern per por dels impagaments; molts d’arrendadors s’han topat amb llogaters que deixen mesos sense pagar, rebuts sense pagar i destrosses diverses; una factura que, al final, pot arribar a sumar molts milers d’euros.

Em fa l’efecte que, des de l’administració, sempre es contempla el problema de l’accés a l’habitatge des de l’òptica dels llogaters; efectivament, la impossibilitat d’accedir a un lloguer digne o els casos de desnonaments hipotecaris, formen part del costat més obscur de la nostra realitat social. Però, en el nostre sistema, tot i la Llei de Mesures de Flexibilització del Lloguer de 2013, el propietari té poques garanties davant dels llogaters desaprensius, o que, senzillament, han patit un daltabaix en la seua economia i ja no poden fer front a les mensualitats; si la suma que es deu no és ben grossa, no es paga la pena d’anar als Jutjats; i, en qualsevol cas, si el llogater no té cap propietat o cap nòmina al seu nom, de poca cosa li valdrà al propietari reclamar els seus drets.

Davant d’aquest panorama, a les Pitiüses, el propietari d’un habitatge s’enfronta a la següent disjuntiva: llogar o explotar. És a dir, llogar el pis tot l’any i treure’n, posem per cas, 10.000 euros anuals, i enfrontar-se al perill que li destrossin el pis i se’n vagin sense pagar...; o llogar-lo a turistes durant la temporada, amb la seguretat que el pis quedarà bastant tocat però amb un marge de benefici bastant més alt. Vostè, quina opció triaria?... No és una disjuntiva tan fàcil de resoldre.

Probablement, si s’establís un marc de garantia efectiu per als arrendadors, hi hauria un transvasament de pisos del lloguer turístic cap al lloguer residencial. Jo no crec gaire en la intervenció directa de l’administració; perquè ens entenguem, no crec que la construcció d’habitatges de protecció oficial pugui resoldre el problema de l’habitatge; em pareix una bona manera de perdre el temps i els sous, que, això sí, produeix un bloc de pisos que algun polític podrà inaugurar. Però sí que crec que l’administració pot resultar eficaç a l’hora de regular una situació amb desequilibris i riscos notables. En moltes comunitats autònomes i municipis, hi ha serveis públics que fan d’intermediaris en el lloguer i que intenten aportar unes garanties addicionals al contracte. Normalment, el propietari accepta llogar el seu pis a un preu una mica més barat que el de mercat; a canvi, l’administració cobreix d’alguna forma els riscos, a través d’assegurances o d’altres fórmules; a més, poden funcionar com a serveis d’assessorament i intermediació en cas de conflicte. Si l’Ajuntament de Vila (o qualsevol altra administració) és capaç de posar en marxa a Eivissa un servei com aquest, potser no faran falta els bancs per trobar pisos buits.